De com vam marxar de l'Argentina, això us ho explicarà algu altre

Vam arribar ben aviat pel dematí a l'aeroport de São Paulo (al del recent accident d'avió -el de vols domèstics- no, sinó a l'altre -el de vols internacionals- ). Després de passar els habituals controls duaners i d'immigració, vam fer un esforç gran i vam decidir què havíem d'endur-nos pel Brasil i què havíem de deixar als armariets amb l'esperança de recuperar-ho aviat.
Amb gran determinació vam agafar un parell de taxis des de l'aeroport fins a la terminal d'autobusos de Tieté, i allà, 5 minuts després d'arribar-hi, vam tenir la sort d'agafar un autocar que ens portaria a Paraty.

Mapa, un.

El camí va ser llarg, de prop de 5 hores (incloent dues parades, per a dinar i descansar una estona), però d'una banda estava amenitzat pel paisatge brasiler que desconeixiem, de verdes muntanyes altes però suaus i arrodonides, i de l'altra per les pel·lícules Cars i xyzt, una superpel·lícula de superproducció brasilera ambientada a l'oest (nord americà?). Ah, i també va estar amenitzat per la son, perquè aquella nit no havíem dormit.

D'una manera o altra finalment vam arribar a Paraty, i com que (pares i mares) som uns viatgers assenyats i responsables i teníem reserva feta a un hostal, ens vam dirigir al nostre allotjament. Immediatament després vam sortir a veure el poble amb l'última llum del crepuscle. Paraty té un casc antic de cases baixes molt ben cuidades, pintades de blanc o colors clars, amb carrers peatonals empedrats. Tota la zona és força turística i per tant rica, de manera que els locals viuen prou bé, i la delinqüència (pares i mares) no és la de les faveles de Rio. Com som persones integrades en els ecosistemes on anem, vam sopar en un bar freqüentat per locals i no en cap dels luxosos (i cars) restaurants per a turistes. Per cert, està clar que la turisticitat d'un poble és directament proporcional a la quantitat d'anuncis i cartells de Visa i/o MasterCard que hi ha, i a Paraty n'hi havia a dojo.

La família a Paraty.

A l'endemà ens vam despertar diverses vegades entre les set i dos quarts de nou però no va ser fins aleshores que ens vam llevar. Vam dubtar entre quedar-nos a Paraty una mica més (fossin unes hores o un dia) o marxar amb l'autobús de les 11 cap a Anghra dos Rei, i la majoria va votar marxar. Democràticament doncs, vam agafar les motxilles i vam anar a l'estació d'autobús. Nota mental: als autobusos a Brasil s'hi puja per darrere, es paga, i es baixa pel davant. L'autobús no era altra cosa que un luxós... L'autobús no era altra cosa que una mitjanament vella i considerablement atrotinada caixa amb rodes que al cap de mitja hora de rally per carreteres abonyegades va començar a escopir oli del motor. Així que al cap de mitja hora de trajecte estàvem fora de l'autobús, al marge de la carretera esperant que arribés el següent (que sortia de Paraty a les 11:30) per a pujar-nos-hi. Mentrestant l'Agustí, que és una persona sociable, va establir comunicació amb dues joves pubilles viatgeres argentines que feien el mateix trajecte que nosaltres, la Júlia i la Sol.

Els telecos desesperats, un autòcton indiferent, l'autobús espatllat i les pubilles argentines a l'ombra.

Idò, vam arribar a Anghra dos Reis amb el següent bus, i al port vam embarcar-nos en un vaixell que ens portava en dues hores a Ilha Grande. La Sol i la Júlia, van voler acompanyar als sis fermosos telecos, cinc catalans i un mallorquí d'altures, car la seva saviesa i els seus coneixements sobre la transformada inversa de Fourier les va entusiasmar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor... o F{ cos (2*pi*fo*t) } = (1/2) * ( d(f - fo ) + d(f + fo ) )

Arribats a l'illa, ens van oferir diverses opcions d'allotjament, i vam enviar al nostre emissari escalador Pep a conèixer diverses habitacions en diversos llocs. Finalment, vam optar per una casa a les afores del poble d'Abraão, que estava a tocar del bosc i a pocs metres d'un rierol amb una petita cascada. L'amo de la casa, en Wellington, devot de Bob Marley, havia anomenat als seus dos gossos Kingston i Jamaica.

FerrandthePegueroles a Abraão beach.

Després de comprar el dinar d'avui, sense adonar-nos-en, ens vam posar a sopar a les vuit del vespre (més europeus que mai!). A veure, estàvem afamats perquè no havíem dinat altra cosa que un plàtan, 3,4 galetes i una llauna de beguda d'origen no animal... potser era raonable sopar aviat. A més, el sol cau abans en aquesta part del Brasil que a l'Argentina, d'on veníem, per ser més oriental. En acabar de sopar la Sol i la Júlia (que alguns creien que no veuríem mai més) ens van trobar i després d'explicar-los què és Catalunya, el catalanisme i la catalanitat, vam prendre unes caipirinhes. Si bé les caipirinhes no són tan exquisides com la ratafia o un bon cremat, en vam prendre algunes per tal d'integrar-nos social, cultural i gastronòmicament en l'ambient nocturn de Abraão.

Tari tari tari o... gràcies per la foto!

Avui hem fet una caminada, que pensàvem que era d'una hora i quaranta minuts però finalment s'ha convertit en una estona més, fins la platja de Lopes Mendes, la millor platja de l'illa així com una de les dues millors del Brasil i de les cinc millors del món, segons diuen les guies i les estadístiques de worldbeaches.com. Un camí estret però ben definit atravessava els boscos de l'illa, arribant a diverses platges, pujant i baixant muntanyes, oferint espectaculars vistes de platges, illes properes i el poble d'Abraão.

Mapa a escala 1:? d'Ilha Grande, de precisió zero i utilitat 0,001.

A mig camí les pubilles argentines, que a més eren atlètiques excursionistes però que no havien estat a l'hora acordada al lloc acordat aquest matí, ens han atrapat i hem fet la resta de camí junts. La platja era pràcticament deserta en arribar, i l'aigua neta, encara que freda, convidava a banyar-s'hi.

La platja de Lopes Mendes. El píxel negre al mig de l'aigua es correspon amb dos de nosaltres banyant-nos.

Tots (pares i mares) ens hem posat protecció solar i ningú s'ha cremat. A més, bona part del dia el cel ha estat ennovulat i el sol ha anat apareixent a estones. Com a bons prohoms catalans i mallorquí que som, cortesos, galants, que sabem de ciència, arts i lluita amb espasa, hem passat el dia amb les nobles, cultes, intel·ligents i joioses argentines de bellesa exhuberant, fins que elles han emprès el camí de retorn cap a la civilització amb destí Rio de Janeiro. Aleshores nosaltres ens hem posat a dinar sense pressa, i en un determinat moment hem pogut observar com la platja anava quedant buida. Com que de confiança en nosaltres mateixos mai ens n'ha faltat, encara hem estat una estona més per la platja fins que hem emprès el camí de retorn a Abraão. Òbviament hem acabat de fer-lo quan ja feia una estona que era de nit. Gràcies ETSETB.

Caminant de nit.

Per a demà tenim planejada una excursió més llarga que la d'avui, creuant tota Ilha Grande, fins arribar a una reserva natural que hi ha just a l'altra punta. Allà passarem la nit sota la llum de les estrelles i la lluna (pares i mares, dins una tenda de campanya en un càmping), i a l'endemà tornarem al continent i anirem cap a Rio de Janeiro.

Darrer sopar a Montevideo

Es queixen els meus companys de la meva lentitud al publicar noves entrades. Ha acabat el viatge i em quedava pendent, encara ara, fer la crònica del darrer sopar a Uruguay. I és que, a Mallorca, ens agrada prendre’ns les coses amb més calma i xinoxano. I les hores són menys concretes que les catalanes. I les paraules, més difoses. I el sentit de les coses, menys evident.

I encara que ja tenia escrita la crònica al meu quadern, em faltava passar-la a l’ordinador. Vet aquí aquell vespre.

El darrer vespre que passàrem a Montevideo va tenir-hi lloc, a casa de n’Eduardo, un sopar típicament uruguaià. Era el nostre comiat i la gent del projecte havia decidit celebrar la nostra marxa amb una parrillada ben típica.

Entre les 8 i les 9 del vespre començà a venir tothom.

En Leonardo, acompanyat de la seva dona i la seva filla de cinc anys; en Jorge i n’Eduardo Grampin, de les seves parelles; en Martín, d’una botella de whisky que, segons la tradició, s’ha de beure mentre es cuina i es fa la carn. I també vingueren alguns amics de n’Eduardo i na Carla, com en Ricardo o la Oritz. I més tard, quan tots ja havíem sopat, va comparèixer en Daniel, un darrer amic de n’Eduardo, veí seu, acompanyat d’un saxo amb el que mos va acabar d’amenitzar la vesprada.

La saleta estava plena de gent. El formatge fos, mullat amb trossets de pa, volava dels plats per anar directes als nostres estómacs. La carn, mmm..., aquella carn uruguaia melosa tant bon punt sortia de la parrilla com seguia el mateix camí que el formatge. I aquella safata amb carn poc feta, poquíssim feta, volta i volta, especial pel paladar dels catalans, va ser de lo milloret que havíem tastat aquelles tres setmanes i mitja.

Les copes de vi sempre plenes. Els tassons, de whisky, coca cola o aigua. I les converses anaven destil·lant el bon humor de tots plegats i la satisfacció d’haver completat i superat amb molt d’èxit les expectatives que ens havíem fet.

Descobrírem la faceta oculta d’en Jorge, que ha estat protagonista d’un parell de pel·lícules, una de les quals és una coproducció catalanouruguaia on intervingué TV3 (el veurem un dia xerrant català a la cadena autonòmica?). I parlàrem de mil i un temes diferents, tècnics i no tècnics, sobre xarxes mesh i dream theater, sobre la carn i el pa amb oli i tomàtiga.

El moment culminant del sopar arribà quan na Carla demanà un moment de silenci. Volia llegir-nos una carta. I ella, que sempre és així d’oberta i extravertida, es va empegueir lleugerament. En Daniel, des de dins de l’habitació del costat, començà a tocar el saxo. I llavors fou quan na Carla començà a llegir.

La carta va resultar emocionant i sincera i amb una pinzellada va treure’ns les parts més característiques dels nostres caràcters. D’en Roger i de n’Agustí, d’en Ferran i d’en Francesc, d’en Jaume i meva.

En acabar-la de llegir sonaven les darreres notes del saxo i l’Eduardo Grampín, després d’uns instants de silenci, agafà la paraula i entre altres coses ens confessà que ell, que havia viscut tres anys seguits a Barcelona, es sentia molt còmode cada cop que tornava a Catalunya i, a Barcelona concretament, s’hi sentia com a casa, com a Montevideo. L’Agustí, seguidament, en representació de tots sis, expressà també el nostre sincer agraïment, per l’acolliment que hem tingut aquestes tres setmanes i mitja.

Semblava un bon moment per acabar el sopar. Però la filla petita d’en Leonardo insistí en que no s’acabés la música. Aleshores, demanàrem a en Roger que acompanyés el saxó amb la guitarra i ell, que sempre dubta davant aquesta petició, no li costà gaire deixar-se convèncer.

I un i l’altre es ficaren dins l’habitació i començaren a fer un assaig. Quan sortiren, tots emmudírem i la filla d’en Leonardo, que estava pujada a cavallet sobre el seu pare amb un somriure de pam i mig a la boca, començà a seguir el ritme de la música amb les mans.

Més tard, en Daniel deixà el saxo i reclamà la guitarra i en Roger i ell es posaren a tocar-la a quatre mans. I cantaren. En català, en castellà i en anglès. I tocaren a Serrat i a Sabina. I a Lluís Llach (“Si em dius adeu”). I en Martín, en Jorge i l’Eduardo Grampín reclamant mentrestant músiques més rockeres, heavy metal amb guitarra acústica.

Es feren les 10 i les 11, les 12, la 1 i les 2, però no les 3 com diu la cançó, quan la gent començà a partir. Entre setmana i a l’hivern, la gent treballa. A Barcelona i a Montevideo. Així que ens diguérem adéu un cop més i amb n’Eduardo Grampín i en Jorge quedàrem que, quan venguin a Barcelona per la tardor, ens avisaran.

A les 3 la casa estava silenciosa i ja no s’escoltaven els sons del saxo i la guitarra, si bé encara es sentien. Xerràrem una estona més amb n’Eduardo i na Carla. I finalment ens anàrem a dormir amb el record d’un sopar que de ben segur conservarem a les nostres memòries.

Al dia següent ens esperava una bona marxa, des de Montevideo a Colonia, des de Colonia a Buenos Aires. I un munt d’anècdotes i relats que ja han estat i continuaran explicant-se aquí. No ens abandoneu encara!

El sopar català (amb estelada inclosa, no fos cosa)

El dimarts al matí de la setmana passada, com ja anava essent la rutina de cada dia, ens despertàrem a les set preparats per anar a muntar antenes a Fray Marcos.

La crònica d'aquestes activitats ja ha estat prou vegades descrita. I si alguna cosa feia diferent aquell dia era que, al vespre, teníem un "sopar català", on es degustarien especialitats de la cuina catalana tals com la botifarra, la truita de patates, d'albergínia o carabassó, així com un pa amb oli d'oliva, sense oblidar la salsa allioli que l'inestimable Pegueroles es congratulava de preparar.

Al sopar hi convidàrem a l'Eduardo i la Carla, els nostres hostes; a l'Eduardo Grampín, el Jorge i el Leonardo, els nostres companys i caps del projecte, juntament amb les seves parelles.



A les nou i mitja de la nit les botelles de vi uruguaià, tannat, estaven preparades; l'estelada, desplegada; la gent, afamegada. En total, érem tretze les persones i tot estava llest excepte una cosa altrament important si es pretén sopar: el menjar.

Que és el que es coïa mentrestant en els fogons de la casa? Sis intèrprets estudiants havien abandonat momentàniament els martells i les claus angleses per les paelles i les cassoles, i els resultats no podien ésser més descoratjadors.

Els sis cuiners aficionats en un instant que no té res a veure, a falta de fotos del sopar

El dia que arribàrem a la casa, l'Eduardo ens va mostrar les estàncies, ens va informar sobre el funcionament i la rutina de la casa i ens féu tan sols una advertència: ell mai cuinava. Com podíem imaginar que això significaria carèixer dels ingredients més fonamentals i dels estris més incòmodes?

Paelles de l'any de la catapum on tot s'hi aferrava, menys de mitja botella d'oli i altres petits inconvenients sumats ens farien difícil cuinar a gust i obtenir uns resultats prou bons.

Les truites de cop i volta es convertiren, segons descripció d'en Roger, en "truites deconstruïdes amb les quals preteníem aproximar-nos a l'essència natural de la terra", altra manera de referir-se a una amalgama d'ou i patata crua que no acabà de quallar. La tomàtiga no resultà prou bona per fregar i va tenir que passar-se pel túrmix. I l'all i oli va acabar esdevenint una maionesa amb all, a falta de morter on poder-lo fer. L'únic acceptable eren les butifarres, que de la mà del parrillador Xisco, sortiren molt bones.

A mitja preparació del menjar i preveient la catàstrofe en que es dirigia tal organització, vaig voler de cop i volta, i a traició, reivindicar la meva mallorquinitat i atribuir infructuosament el fracàs del sopar a l'organització catalana, desentenent-me sense aconseguir-ho de la meva responsabilitat de les truites (dubtós és que meresquessin tal nom).

A pesar de tot, una vegada es va estendre tot el menjar, el resultat va ésser fins i tot acceptable, amanit per un bon vi i música catalana (com no!) i remarcant la catalanitat, que no espanyolitat, de cinc dels sis membres de l'expedició i l'abstenció nacional del sisè que escriu aquestes línies.

La vetllada va ésser molt agradable i poguérem anar-nos a dormir més que satisfets. Faltà en Roger que l'amenitzés amb la guitarra i la seva veu, com féu dies abans en un altre soparet més entre família, però ni tan sols això fou necessari.

Al dia següent, quedàrem novament amb l'Eduardo Grampín i la seva companya, la Mariela, que ens acompanyaren a una pizzeria molt bona de Montevideo.

I una setmana i un dia més tard, a falta de poques hores a de partir cap a Buenos Aires, són els uruguaians els que ens prepararan un sopar. Però això serà massa per una altra història, si tenim massa, temps, ganes i connexió per contar-la.

Aquesta estelada va "amenitzar" el sopar

Telecom BCN ens avergonyeix

La matrícula per internet ha estat un desastre. La facultat de telecomunicacions de la Univeristat Politécnica de Catalunya no ha estat capaç de fer una pàgina web per matricular els seus estudiants a distància. Un servei únic, que cap altra universitat del món ni tan sols somnia. Internet és una tecnologia d'última generació encara en fase experimental i és comprensible que no sortís bé.
Per sort, finalment ens han pogut matricular per telefon els companys d'en Pep.

Infinites gràcies Ramon i Aitor.

Eiiiiii, que sóc tiet!!!!

És diu Arnau, i és un fabulós nen de 50 cm de llarg i 3 kilos 300 grams de pes. És molt bon jan i a mi se´m cau la baba. Felicitats a la meva germana i el meu cunyat Marta i Ferran....

A que és monooo? Je je je je

14 Nombre màgic?

Gairebé! Catorze són les instal·lacions que hem fet! I... finito! ja hem acabat la feina!!

Estat actual de les dues xarxes Mesh

Nosaltres mateixos no ens ho hauríem cregut si ens ho haguessin dit abans de marxar. Crec que hem funcionat de meravella com a grup, tots ens hem implicat i esforçat de valent per aconseguir-ho. No negaré que els primers dies ens va costar més i ho fèiem tot més lent, però ens hem convertit en un equip professional d'instal·ladors de wifi.

La instal·lació d'avui, la més complicada, el màstil mesura 9 metres, hi ha vents a dos alçades.

Estem orgullosos de la feina feta, tothom ha quedat molt satisfet i així ho agraeixen. Al acomiadar-nos de las tejedoras, com no podia ser d'un altra manera, ens tenien preparat un regal... unes bufandes fetes a mà molt guapas. (Hem dit que fan jerseis per marques com Ralph Laurent o DKNY? evidentment elles reben una misèria de cada jersei)

Demà i Dimecres tenim un parell d'actes a la Universitat per evaluar l'estat del projecte i presentar-lo en públic, als universitaris i partners com Ancel (telefònica uruguaya) i Microsoft.
Dijous tenim pensat creuar el Rio de la Plata cap a Buenos Aires. Us seguim informant.
D'aquí una estona ens matriculem, esperem que tot surti bé.

"La vida es sueño"

Com ja va anunciar l'Agustí, ens esperava un cap de setmana pròpiament de turisme per la capital d'Uruguay. Montevideo és una ciutat on, un cop has visitat els llocs emblemàtics, has de dedicar-te a la bona vida: passejar, menjar bé, beure i veure per veure. Precisament és al que ens vam dedicar. Després de la setmana més intensa que havíem tingut des de l'arribada, ja ens tocava gaudir una mica i fer el guiri.

El divendres, després de la jornada laboral, ens acomiadem del poble de Fray Marcos on tothom ens havia tractat molt bé i on ja no hi tornaríem més. Vam marxar cap a casa amb la idea que aquella nit es sortia, tot i que encara no sabíem molt bé a on. Segurament la millor opció seria Ciudad Vieja. En Leonardo va fer l'intent de persuadir-nos d'anar a treballar el dissabte, però ja n'estavem fins la coronilla i ho vam deixar per dilluns al matí, per fer-ho tot amb més forces. Un cop tots estàvem dutxadets (a alguns ja els tocava), i arregladets, vam sopar a casa i entre queixalada i queixalada vam rebre la trucada d'en Ricardo, un amic de l'Eduardo, per convidar-nos a sortir amb ell i unes amigues seves. Ja abans de sopar, la Carla i l'Eduardo, també ens havien convidat a un sopar que anaven a un tal Lobizon, i per acabar mentre anàvem de camí cap a Ciudad Vieja ens truca la Valeria, una noia uruguaya amb la qui ens va posar en contacte una amiga de la UPC. Tot plegat... un show! Alguns teníem sospites que algun 'plan' d'aquests ens acabaria sorprenent per una banda o altra. Nosaltres com a grans diplomàtics que som, no volíem fer un lleig a ningú, i per tant veuríem a tothom. Primer vam anar a saludar a la Carla i l'Eduardo al dit restaurant, i ens va sorprendre la homogeneïtat de totes les parelles i certes mirades que ens dirigien tots els homes, sobretot els entrats en edat. Vam tocar el dos ben aviat, per anar a buscar en Ricardo, que ens havia estat fent mil trucades per dir-nos que tenia fred, i que ens estava esperant a la puerta de la Ciudadela. Vinga doncs!! tots cap Ciudad Vieja... més trucades... aquest home o és molt impacient o va ben mamat. Va resultar la resposta (b). Vam acabar a La City, una discoteca bastant europeïtzada, on no només sonava reggeaton i on el guardarrobes costava igual que a Barcelona! Això si, com a consumició entrava una birra de 3/4 litre que estava molt bé. Una nit de festa com una altra, però que després de tant de temps és com una de les millors. Al final la Valeria la veuríem dissabte.

L'endemà vam aprofitar. Alguns van dormir fins ben entrada la tarda i altres ens vam aixecar un pèl més aviat per esmorzar, trucar i estar connectats a la xarxa de xarxes, fent horaris de classe, entre d'altres coses. Aquell vespre tocava sortir una mica també, però abans havíem de culturitzar-nos una mica i anar al teatre més emblemàtic de Montevideo, el Teatro Solís, a veure "La vida es sueño" de Calderón de la Barca. Curiosament el teatre és més barat que anar a la discoteca o que anar al cinema, costa 2,5€ l'entrada, així dóna gust. Just abans d'entrar a l'obra vam anar xino xano per la rambla fins arribar al mercado del puerto, on jo encara no hi havia estat, i és un lloc que recorda al mercat de Santa Caterina. L'actuació, personalment em va agradar, però hi sobrava la part musical al més pur estil show de la fe (bendecid al señor, bendecid al señor...), ja que estàvem tots cansats i ens vam dormir. Quan tornaven els diàlegs, tots desperts. Després vam anar a sopar i després a prendre una Grappamiel a un bar on s'escoltava música en directe. Sobre les tres del matí ens havíem de trobar amb la Valeria a la disco Almod óBAR, però alguns ja n'havíem tingut prou i vam anar a dormir. Segons les notícies de l'endemà la Valeria i les seves amigues, que estaven d'acomiadament de soltera, van resultar molt simpàtiques i la discoteca, tot i que posaven més tralla que a La City va estar molt bé.

El diumenge és el dia de les fires d'artesans de la ciutat, i la més important és la de Tristán Narvaja i rodalies. Feia un dia grisós i amenaçava en ploure, però vam planejar d'anar a la fira, dinar per algun restaurant d'allà i després anar al Cerro. Són fires d'artesania i de coses robades, on tots vam aconseguir algun record i com no, el famós mate, el recipient per prendre la yerba mate que feia una setmana que ens tornavem bojos buscant-ne. Després de fer les rondes, veure tota classe d'articles, venedors i estafadors, i un cop tothom tenia el que volia, vam trobar un restaurant que es deia Verde. Podriem potser menjar amanides i alguna cosa més saludable que tot el dia carns? Va resultar que hi havia un parell d'amanides, pizzes i pastes, i com no... carns!! S'ha de dir que va ser el millor àpat que hem fet fora de casa des que estem a l'Uruguay, i el vam pagar a gust. Sortint, descobrim que plou i que totes les parades de la fira ja no hi són.

Fira de Tristán Narvajo

És hora d'anar al Cerro, ni que sigui per dir que hi hem anat i per si amb una mica de sort tenim bones vistes de la ciutat. El Cerro, és el punt més alt de la ciutat, un petit turonet a l'oest de la ciutat, entrant cap al Río de la Plata. Feia un vent espantós, gairebé ens arranca una porta del cotxe, i vam estar una estona fent el gamerús saltant i deixant-nos portar per l'aire, però de vistes res de res, perquè entre boira i pluja en prou feines es veia el riu. Vam tornar cap a casa a descansar i a la hora de sopar vam intentar veure un parell de pel·lícules pirata que havíem comprat a la fira, però no va ser exitós. Tots a dormir que dilluns toca una altra vegada matinar per fer el nostre últim punt del projecte.

Flying free!!!

Ple

Durant aquests dies ens hem hagut d'enfrontar amb diversos problemes, tant a nivell enginyeril com constructiu: cables mal soldats, enllaços que no funcionaven, antenes que no rebien senyal, routers mal configurats... però, a part de tot això, ens hem trobat un altre enemic: les canonades de Montevideo.

I mai acabava de buidar-se...

Sí, alguns ho trobareu escatològic però... en diverses ocasions hem patit quan la tassa del vàter no s'emportava tot allò que volíem. Però al final ens hem convertit en experts estiradors de la cadena.

East Point

Després d’una setmana d’intens treball, antenitzan’t la comunitat de Totoral del Sauce va arrivar el dissabte. Estavem tots llestos per tornar a treballar i últimar certs detalls que no vem acabar el dia anterior quan vem rebre una trucada providencial: plovia i no podiem instal.lar res de res aquell dia. Un món se ‘ns va obrir davant nostre que es deia Punta de l’Este. Vem agafar els trastos, el cotxe i vem anar cap al paradís llatinoamericà.

Curiosa autopista, la gent hi fa vida allà. Al contrari de les que estem acostumats a casa nostra en aquelles la gent s’hi passeja, la creua està plenes de llocs on pots anar a pendre quelcom si hi ha gana. A punt d’arrivar en Roger va consultar alguns hotels on fer nit i, entre les preguntes normals de quin tipus d’ habitació voliem, preus, etc. Ens preguntàvem si erem maricons, si si, tal qual i amb les mateixes paraules. La cara d'en Roger mentre agafava el telèfon era espectacular. A quina mena de lloc ens dirigiem?

Arribada, una espècie de Benidorm sudamericana se’ns obria davant nostre. Fileres de cases i edificis d’hotels gegants a primera linia de costa. I jo pensava: és esperpèntic. Realment res a envejar de les conegudes ciutats turístiques de les costes catalanes i Valencianes. Tot seguit el nostre amic Agustí va tancar la porta del cotxe però es va deixar algo a dins.. Què podria ser.. Ah si!!! El dit d’en Pep!!! Ja us podeu imaginar el mal que fotia això. Sortosament, el Pep és un tio fort, curtit a base d’escalar les muntanyes gèlides de Mallorca.. . El més extrany de tot és que, en el moment crucial de la sentida en Pep quedés totalment en silenci, suposo jo que en aquest moment estava cagant-se en el Faus i demés. Vem trobar un hotel (amb aquella merda de temps que fotia no va ser difícil) i ens vem llançar a explorar tot allò.

Ara us explicaré en que consisteix el turisme d’incursió. Els materials que és necesiten són una càmera, un cotxe i 6 turistes panolis que són els unics que van a veure punta de l’este quan fa fred i plou. Consisteix en anar a cercar els punts emblemàtics del lloc visitat, parar el cotxe en sec davant d’aquests, sortir a fer-se la foto de rigor i tornar cagant llets al cotxe perque feia un fred i un vent espantosos. D’aquesta manera vem anar a parar a llocs tan folkclòrics com punta ballena, casa pueblo (ja us explicaré com és i demés) i una especies de ma gegant de pedra soterrada a la sorra que es veu que és un lloc emblemàtic (¿?). A les dues hores estàvem farts de tan de vent i fred i vem decidir trucar el nostre anfitrió Edu Santos que corria per allà visitant la familia per preguntar-li que es pot fer a Punta de l’Este sense gaires diners i amb aquell temps. La solució: anar al Conrad a celebrar els cent anys del naixement d’aquell enclau tan exclusiu i “pijo” de llatinoamèrica. El Conrad és un casino on és concentra la flor i nata de la jet set de punta de l’este. Ja us podeu imaginar que nosaltres no anàvem precisament de gala, els altres tampoc però, és clar, ells tenen molts calés i es notava. Aixa que ens van passar un video on apareixien un grup de senyores riques que explicàven les penúries de la gent rica a principis de segle amb les seves mansions gegants i les seves vacances de 4 mesos. Quina ràbia!!

Un heviata al vent..

El dia següent es va aixecar bastant millor, amb un sol esplèndid i amb el mateix fred. Vàrem decidir que no podíem abandonar la ciutat sense visitar la macro-casa o mini-poble (segons com es miri) feta per un dels artistes uruguayans més il.lustres. És laf famosa casa pueblo de Carlos Paez Vilaró. Un paio interesant que va viatjar per tot el món i va fer una casa estil planeta Nàmek de Bola de drac amb formes rodones i perforada amb finestres irregulars, molt maca. Havent fet això vem tornar a Montevideo seguint una ruta de l’interior amb vaques i pastura. Era divertit com, al travessar una llengüa de mar veies que les pastures no s’acabaven mai fins al horitzó i veies passar camionetes dels anys 30. I per fi vem poder veure les vaques uruguayes..

Ferran i els Pegueroles

Nou disc a la venda a partir del 16 de juliol.