De com vam marxar de l'Argentina, això us ho explicarà algu altre

Vam arribar ben aviat pel dematí a l'aeroport de São Paulo (al del recent accident d'avió -el de vols domèstics- no, sinó a l'altre -el de vols internacionals- ). Després de passar els habituals controls duaners i d'immigració, vam fer un esforç gran i vam decidir què havíem d'endur-nos pel Brasil i què havíem de deixar als armariets amb l'esperança de recuperar-ho aviat.
Amb gran determinació vam agafar un parell de taxis des de l'aeroport fins a la terminal d'autobusos de Tieté, i allà, 5 minuts després d'arribar-hi, vam tenir la sort d'agafar un autocar que ens portaria a Paraty.

Mapa, un.

El camí va ser llarg, de prop de 5 hores (incloent dues parades, per a dinar i descansar una estona), però d'una banda estava amenitzat pel paisatge brasiler que desconeixiem, de verdes muntanyes altes però suaus i arrodonides, i de l'altra per les pel·lícules Cars i xyzt, una superpel·lícula de superproducció brasilera ambientada a l'oest (nord americà?). Ah, i també va estar amenitzat per la son, perquè aquella nit no havíem dormit.

D'una manera o altra finalment vam arribar a Paraty, i com que (pares i mares) som uns viatgers assenyats i responsables i teníem reserva feta a un hostal, ens vam dirigir al nostre allotjament. Immediatament després vam sortir a veure el poble amb l'última llum del crepuscle. Paraty té un casc antic de cases baixes molt ben cuidades, pintades de blanc o colors clars, amb carrers peatonals empedrats. Tota la zona és força turística i per tant rica, de manera que els locals viuen prou bé, i la delinqüència (pares i mares) no és la de les faveles de Rio. Com som persones integrades en els ecosistemes on anem, vam sopar en un bar freqüentat per locals i no en cap dels luxosos (i cars) restaurants per a turistes. Per cert, està clar que la turisticitat d'un poble és directament proporcional a la quantitat d'anuncis i cartells de Visa i/o MasterCard que hi ha, i a Paraty n'hi havia a dojo.

La família a Paraty.

A l'endemà ens vam despertar diverses vegades entre les set i dos quarts de nou però no va ser fins aleshores que ens vam llevar. Vam dubtar entre quedar-nos a Paraty una mica més (fossin unes hores o un dia) o marxar amb l'autobús de les 11 cap a Anghra dos Rei, i la majoria va votar marxar. Democràticament doncs, vam agafar les motxilles i vam anar a l'estació d'autobús. Nota mental: als autobusos a Brasil s'hi puja per darrere, es paga, i es baixa pel davant. L'autobús no era altra cosa que un luxós... L'autobús no era altra cosa que una mitjanament vella i considerablement atrotinada caixa amb rodes que al cap de mitja hora de rally per carreteres abonyegades va començar a escopir oli del motor. Així que al cap de mitja hora de trajecte estàvem fora de l'autobús, al marge de la carretera esperant que arribés el següent (que sortia de Paraty a les 11:30) per a pujar-nos-hi. Mentrestant l'Agustí, que és una persona sociable, va establir comunicació amb dues joves pubilles viatgeres argentines que feien el mateix trajecte que nosaltres, la Júlia i la Sol.

Els telecos desesperats, un autòcton indiferent, l'autobús espatllat i les pubilles argentines a l'ombra.

Idò, vam arribar a Anghra dos Reis amb el següent bus, i al port vam embarcar-nos en un vaixell que ens portava en dues hores a Ilha Grande. La Sol i la Júlia, van voler acompanyar als sis fermosos telecos, cinc catalans i un mallorquí d'altures, car la seva saviesa i els seus coneixements sobre la transformada inversa de Fourier les va entusiasmar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor... o F{ cos (2*pi*fo*t) } = (1/2) * ( d(f - fo ) + d(f + fo ) )

Arribats a l'illa, ens van oferir diverses opcions d'allotjament, i vam enviar al nostre emissari escalador Pep a conèixer diverses habitacions en diversos llocs. Finalment, vam optar per una casa a les afores del poble d'Abraão, que estava a tocar del bosc i a pocs metres d'un rierol amb una petita cascada. L'amo de la casa, en Wellington, devot de Bob Marley, havia anomenat als seus dos gossos Kingston i Jamaica.

FerrandthePegueroles a Abraão beach.

Després de comprar el dinar d'avui, sense adonar-nos-en, ens vam posar a sopar a les vuit del vespre (més europeus que mai!). A veure, estàvem afamats perquè no havíem dinat altra cosa que un plàtan, 3,4 galetes i una llauna de beguda d'origen no animal... potser era raonable sopar aviat. A més, el sol cau abans en aquesta part del Brasil que a l'Argentina, d'on veníem, per ser més oriental. En acabar de sopar la Sol i la Júlia (que alguns creien que no veuríem mai més) ens van trobar i després d'explicar-los què és Catalunya, el catalanisme i la catalanitat, vam prendre unes caipirinhes. Si bé les caipirinhes no són tan exquisides com la ratafia o un bon cremat, en vam prendre algunes per tal d'integrar-nos social, cultural i gastronòmicament en l'ambient nocturn de Abraão.

Tari tari tari o... gràcies per la foto!

Avui hem fet una caminada, que pensàvem que era d'una hora i quaranta minuts però finalment s'ha convertit en una estona més, fins la platja de Lopes Mendes, la millor platja de l'illa així com una de les dues millors del Brasil i de les cinc millors del món, segons diuen les guies i les estadístiques de worldbeaches.com. Un camí estret però ben definit atravessava els boscos de l'illa, arribant a diverses platges, pujant i baixant muntanyes, oferint espectaculars vistes de platges, illes properes i el poble d'Abraão.

Mapa a escala 1:? d'Ilha Grande, de precisió zero i utilitat 0,001.

A mig camí les pubilles argentines, que a més eren atlètiques excursionistes però que no havien estat a l'hora acordada al lloc acordat aquest matí, ens han atrapat i hem fet la resta de camí junts. La platja era pràcticament deserta en arribar, i l'aigua neta, encara que freda, convidava a banyar-s'hi.

La platja de Lopes Mendes. El píxel negre al mig de l'aigua es correspon amb dos de nosaltres banyant-nos.

Tots (pares i mares) ens hem posat protecció solar i ningú s'ha cremat. A més, bona part del dia el cel ha estat ennovulat i el sol ha anat apareixent a estones. Com a bons prohoms catalans i mallorquí que som, cortesos, galants, que sabem de ciència, arts i lluita amb espasa, hem passat el dia amb les nobles, cultes, intel·ligents i joioses argentines de bellesa exhuberant, fins que elles han emprès el camí de retorn cap a la civilització amb destí Rio de Janeiro. Aleshores nosaltres ens hem posat a dinar sense pressa, i en un determinat moment hem pogut observar com la platja anava quedant buida. Com que de confiança en nosaltres mateixos mai ens n'ha faltat, encara hem estat una estona més per la platja fins que hem emprès el camí de retorn a Abraão. Òbviament hem acabat de fer-lo quan ja feia una estona que era de nit. Gràcies ETSETB.

Caminant de nit.

Per a demà tenim planejada una excursió més llarga que la d'avui, creuant tota Ilha Grande, fins arribar a una reserva natural que hi ha just a l'altra punta. Allà passarem la nit sota la llum de les estrelles i la lluna (pares i mares, dins una tenda de campanya en un càmping), i a l'endemà tornarem al continent i anirem cap a Rio de Janeiro.

Darrer sopar a Montevideo

Es queixen els meus companys de la meva lentitud al publicar noves entrades. Ha acabat el viatge i em quedava pendent, encara ara, fer la crònica del darrer sopar a Uruguay. I és que, a Mallorca, ens agrada prendre’ns les coses amb més calma i xinoxano. I les hores són menys concretes que les catalanes. I les paraules, més difoses. I el sentit de les coses, menys evident.

I encara que ja tenia escrita la crònica al meu quadern, em faltava passar-la a l’ordinador. Vet aquí aquell vespre.

El darrer vespre que passàrem a Montevideo va tenir-hi lloc, a casa de n’Eduardo, un sopar típicament uruguaià. Era el nostre comiat i la gent del projecte havia decidit celebrar la nostra marxa amb una parrillada ben típica.

Entre les 8 i les 9 del vespre començà a venir tothom.

En Leonardo, acompanyat de la seva dona i la seva filla de cinc anys; en Jorge i n’Eduardo Grampin, de les seves parelles; en Martín, d’una botella de whisky que, segons la tradició, s’ha de beure mentre es cuina i es fa la carn. I també vingueren alguns amics de n’Eduardo i na Carla, com en Ricardo o la Oritz. I més tard, quan tots ja havíem sopat, va comparèixer en Daniel, un darrer amic de n’Eduardo, veí seu, acompanyat d’un saxo amb el que mos va acabar d’amenitzar la vesprada.

La saleta estava plena de gent. El formatge fos, mullat amb trossets de pa, volava dels plats per anar directes als nostres estómacs. La carn, mmm..., aquella carn uruguaia melosa tant bon punt sortia de la parrilla com seguia el mateix camí que el formatge. I aquella safata amb carn poc feta, poquíssim feta, volta i volta, especial pel paladar dels catalans, va ser de lo milloret que havíem tastat aquelles tres setmanes i mitja.

Les copes de vi sempre plenes. Els tassons, de whisky, coca cola o aigua. I les converses anaven destil·lant el bon humor de tots plegats i la satisfacció d’haver completat i superat amb molt d’èxit les expectatives que ens havíem fet.

Descobrírem la faceta oculta d’en Jorge, que ha estat protagonista d’un parell de pel·lícules, una de les quals és una coproducció catalanouruguaia on intervingué TV3 (el veurem un dia xerrant català a la cadena autonòmica?). I parlàrem de mil i un temes diferents, tècnics i no tècnics, sobre xarxes mesh i dream theater, sobre la carn i el pa amb oli i tomàtiga.

El moment culminant del sopar arribà quan na Carla demanà un moment de silenci. Volia llegir-nos una carta. I ella, que sempre és així d’oberta i extravertida, es va empegueir lleugerament. En Daniel, des de dins de l’habitació del costat, començà a tocar el saxo. I llavors fou quan na Carla començà a llegir.

La carta va resultar emocionant i sincera i amb una pinzellada va treure’ns les parts més característiques dels nostres caràcters. D’en Roger i de n’Agustí, d’en Ferran i d’en Francesc, d’en Jaume i meva.

En acabar-la de llegir sonaven les darreres notes del saxo i l’Eduardo Grampín, després d’uns instants de silenci, agafà la paraula i entre altres coses ens confessà que ell, que havia viscut tres anys seguits a Barcelona, es sentia molt còmode cada cop que tornava a Catalunya i, a Barcelona concretament, s’hi sentia com a casa, com a Montevideo. L’Agustí, seguidament, en representació de tots sis, expressà també el nostre sincer agraïment, per l’acolliment que hem tingut aquestes tres setmanes i mitja.

Semblava un bon moment per acabar el sopar. Però la filla petita d’en Leonardo insistí en que no s’acabés la música. Aleshores, demanàrem a en Roger que acompanyés el saxó amb la guitarra i ell, que sempre dubta davant aquesta petició, no li costà gaire deixar-se convèncer.

I un i l’altre es ficaren dins l’habitació i començaren a fer un assaig. Quan sortiren, tots emmudírem i la filla d’en Leonardo, que estava pujada a cavallet sobre el seu pare amb un somriure de pam i mig a la boca, començà a seguir el ritme de la música amb les mans.

Més tard, en Daniel deixà el saxo i reclamà la guitarra i en Roger i ell es posaren a tocar-la a quatre mans. I cantaren. En català, en castellà i en anglès. I tocaren a Serrat i a Sabina. I a Lluís Llach (“Si em dius adeu”). I en Martín, en Jorge i l’Eduardo Grampín reclamant mentrestant músiques més rockeres, heavy metal amb guitarra acústica.

Es feren les 10 i les 11, les 12, la 1 i les 2, però no les 3 com diu la cançó, quan la gent començà a partir. Entre setmana i a l’hivern, la gent treballa. A Barcelona i a Montevideo. Així que ens diguérem adéu un cop més i amb n’Eduardo Grampín i en Jorge quedàrem que, quan venguin a Barcelona per la tardor, ens avisaran.

A les 3 la casa estava silenciosa i ja no s’escoltaven els sons del saxo i la guitarra, si bé encara es sentien. Xerràrem una estona més amb n’Eduardo i na Carla. I finalment ens anàrem a dormir amb el record d’un sopar que de ben segur conservarem a les nostres memòries.

Al dia següent ens esperava una bona marxa, des de Montevideo a Colonia, des de Colonia a Buenos Aires. I un munt d’anècdotes i relats que ja han estat i continuaran explicant-se aquí. No ens abandoneu encara!