De com vam marxar de l'Argentina, això us ho explicarà algu altre

Vam arribar ben aviat pel dematí a l'aeroport de São Paulo (al del recent accident d'avió -el de vols domèstics- no, sinó a l'altre -el de vols internacionals- ). Després de passar els habituals controls duaners i d'immigració, vam fer un esforç gran i vam decidir què havíem d'endur-nos pel Brasil i què havíem de deixar als armariets amb l'esperança de recuperar-ho aviat.
Amb gran determinació vam agafar un parell de taxis des de l'aeroport fins a la terminal d'autobusos de Tieté, i allà, 5 minuts després d'arribar-hi, vam tenir la sort d'agafar un autocar que ens portaria a Paraty.

Mapa, un.

El camí va ser llarg, de prop de 5 hores (incloent dues parades, per a dinar i descansar una estona), però d'una banda estava amenitzat pel paisatge brasiler que desconeixiem, de verdes muntanyes altes però suaus i arrodonides, i de l'altra per les pel·lícules Cars i xyzt, una superpel·lícula de superproducció brasilera ambientada a l'oest (nord americà?). Ah, i també va estar amenitzat per la son, perquè aquella nit no havíem dormit.

D'una manera o altra finalment vam arribar a Paraty, i com que (pares i mares) som uns viatgers assenyats i responsables i teníem reserva feta a un hostal, ens vam dirigir al nostre allotjament. Immediatament després vam sortir a veure el poble amb l'última llum del crepuscle. Paraty té un casc antic de cases baixes molt ben cuidades, pintades de blanc o colors clars, amb carrers peatonals empedrats. Tota la zona és força turística i per tant rica, de manera que els locals viuen prou bé, i la delinqüència (pares i mares) no és la de les faveles de Rio. Com som persones integrades en els ecosistemes on anem, vam sopar en un bar freqüentat per locals i no en cap dels luxosos (i cars) restaurants per a turistes. Per cert, està clar que la turisticitat d'un poble és directament proporcional a la quantitat d'anuncis i cartells de Visa i/o MasterCard que hi ha, i a Paraty n'hi havia a dojo.

La família a Paraty.

A l'endemà ens vam despertar diverses vegades entre les set i dos quarts de nou però no va ser fins aleshores que ens vam llevar. Vam dubtar entre quedar-nos a Paraty una mica més (fossin unes hores o un dia) o marxar amb l'autobús de les 11 cap a Anghra dos Rei, i la majoria va votar marxar. Democràticament doncs, vam agafar les motxilles i vam anar a l'estació d'autobús. Nota mental: als autobusos a Brasil s'hi puja per darrere, es paga, i es baixa pel davant. L'autobús no era altra cosa que un luxós... L'autobús no era altra cosa que una mitjanament vella i considerablement atrotinada caixa amb rodes que al cap de mitja hora de rally per carreteres abonyegades va començar a escopir oli del motor. Així que al cap de mitja hora de trajecte estàvem fora de l'autobús, al marge de la carretera esperant que arribés el següent (que sortia de Paraty a les 11:30) per a pujar-nos-hi. Mentrestant l'Agustí, que és una persona sociable, va establir comunicació amb dues joves pubilles viatgeres argentines que feien el mateix trajecte que nosaltres, la Júlia i la Sol.

Els telecos desesperats, un autòcton indiferent, l'autobús espatllat i les pubilles argentines a l'ombra.

Idò, vam arribar a Anghra dos Reis amb el següent bus, i al port vam embarcar-nos en un vaixell que ens portava en dues hores a Ilha Grande. La Sol i la Júlia, van voler acompanyar als sis fermosos telecos, cinc catalans i un mallorquí d'altures, car la seva saviesa i els seus coneixements sobre la transformada inversa de Fourier les va entusiasmar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor... o F{ cos (2*pi*fo*t) } = (1/2) * ( d(f - fo ) + d(f + fo ) )

Arribats a l'illa, ens van oferir diverses opcions d'allotjament, i vam enviar al nostre emissari escalador Pep a conèixer diverses habitacions en diversos llocs. Finalment, vam optar per una casa a les afores del poble d'Abraão, que estava a tocar del bosc i a pocs metres d'un rierol amb una petita cascada. L'amo de la casa, en Wellington, devot de Bob Marley, havia anomenat als seus dos gossos Kingston i Jamaica.

FerrandthePegueroles a Abraão beach.

Després de comprar el dinar d'avui, sense adonar-nos-en, ens vam posar a sopar a les vuit del vespre (més europeus que mai!). A veure, estàvem afamats perquè no havíem dinat altra cosa que un plàtan, 3,4 galetes i una llauna de beguda d'origen no animal... potser era raonable sopar aviat. A més, el sol cau abans en aquesta part del Brasil que a l'Argentina, d'on veníem, per ser més oriental. En acabar de sopar la Sol i la Júlia (que alguns creien que no veuríem mai més) ens van trobar i després d'explicar-los què és Catalunya, el catalanisme i la catalanitat, vam prendre unes caipirinhes. Si bé les caipirinhes no són tan exquisides com la ratafia o un bon cremat, en vam prendre algunes per tal d'integrar-nos social, cultural i gastronòmicament en l'ambient nocturn de Abraão.

Tari tari tari o... gràcies per la foto!

Avui hem fet una caminada, que pensàvem que era d'una hora i quaranta minuts però finalment s'ha convertit en una estona més, fins la platja de Lopes Mendes, la millor platja de l'illa així com una de les dues millors del Brasil i de les cinc millors del món, segons diuen les guies i les estadístiques de worldbeaches.com. Un camí estret però ben definit atravessava els boscos de l'illa, arribant a diverses platges, pujant i baixant muntanyes, oferint espectaculars vistes de platges, illes properes i el poble d'Abraão.

Mapa a escala 1:? d'Ilha Grande, de precisió zero i utilitat 0,001.

A mig camí les pubilles argentines, que a més eren atlètiques excursionistes però que no havien estat a l'hora acordada al lloc acordat aquest matí, ens han atrapat i hem fet la resta de camí junts. La platja era pràcticament deserta en arribar, i l'aigua neta, encara que freda, convidava a banyar-s'hi.

La platja de Lopes Mendes. El píxel negre al mig de l'aigua es correspon amb dos de nosaltres banyant-nos.

Tots (pares i mares) ens hem posat protecció solar i ningú s'ha cremat. A més, bona part del dia el cel ha estat ennovulat i el sol ha anat apareixent a estones. Com a bons prohoms catalans i mallorquí que som, cortesos, galants, que sabem de ciència, arts i lluita amb espasa, hem passat el dia amb les nobles, cultes, intel·ligents i joioses argentines de bellesa exhuberant, fins que elles han emprès el camí de retorn cap a la civilització amb destí Rio de Janeiro. Aleshores nosaltres ens hem posat a dinar sense pressa, i en un determinat moment hem pogut observar com la platja anava quedant buida. Com que de confiança en nosaltres mateixos mai ens n'ha faltat, encara hem estat una estona més per la platja fins que hem emprès el camí de retorn a Abraão. Òbviament hem acabat de fer-lo quan ja feia una estona que era de nit. Gràcies ETSETB.

Caminant de nit.

Per a demà tenim planejada una excursió més llarga que la d'avui, creuant tota Ilha Grande, fins arribar a una reserva natural que hi ha just a l'altra punta. Allà passarem la nit sota la llum de les estrelles i la lluna (pares i mares, dins una tenda de campanya en un càmping), i a l'endemà tornarem al continent i anirem cap a Rio de Janeiro.

Darrer sopar a Montevideo

Es queixen els meus companys de la meva lentitud al publicar noves entrades. Ha acabat el viatge i em quedava pendent, encara ara, fer la crònica del darrer sopar a Uruguay. I és que, a Mallorca, ens agrada prendre’ns les coses amb més calma i xinoxano. I les hores són menys concretes que les catalanes. I les paraules, més difoses. I el sentit de les coses, menys evident.

I encara que ja tenia escrita la crònica al meu quadern, em faltava passar-la a l’ordinador. Vet aquí aquell vespre.

El darrer vespre que passàrem a Montevideo va tenir-hi lloc, a casa de n’Eduardo, un sopar típicament uruguaià. Era el nostre comiat i la gent del projecte havia decidit celebrar la nostra marxa amb una parrillada ben típica.

Entre les 8 i les 9 del vespre començà a venir tothom.

En Leonardo, acompanyat de la seva dona i la seva filla de cinc anys; en Jorge i n’Eduardo Grampin, de les seves parelles; en Martín, d’una botella de whisky que, segons la tradició, s’ha de beure mentre es cuina i es fa la carn. I també vingueren alguns amics de n’Eduardo i na Carla, com en Ricardo o la Oritz. I més tard, quan tots ja havíem sopat, va comparèixer en Daniel, un darrer amic de n’Eduardo, veí seu, acompanyat d’un saxo amb el que mos va acabar d’amenitzar la vesprada.

La saleta estava plena de gent. El formatge fos, mullat amb trossets de pa, volava dels plats per anar directes als nostres estómacs. La carn, mmm..., aquella carn uruguaia melosa tant bon punt sortia de la parrilla com seguia el mateix camí que el formatge. I aquella safata amb carn poc feta, poquíssim feta, volta i volta, especial pel paladar dels catalans, va ser de lo milloret que havíem tastat aquelles tres setmanes i mitja.

Les copes de vi sempre plenes. Els tassons, de whisky, coca cola o aigua. I les converses anaven destil·lant el bon humor de tots plegats i la satisfacció d’haver completat i superat amb molt d’èxit les expectatives que ens havíem fet.

Descobrírem la faceta oculta d’en Jorge, que ha estat protagonista d’un parell de pel·lícules, una de les quals és una coproducció catalanouruguaia on intervingué TV3 (el veurem un dia xerrant català a la cadena autonòmica?). I parlàrem de mil i un temes diferents, tècnics i no tècnics, sobre xarxes mesh i dream theater, sobre la carn i el pa amb oli i tomàtiga.

El moment culminant del sopar arribà quan na Carla demanà un moment de silenci. Volia llegir-nos una carta. I ella, que sempre és així d’oberta i extravertida, es va empegueir lleugerament. En Daniel, des de dins de l’habitació del costat, començà a tocar el saxo. I llavors fou quan na Carla començà a llegir.

La carta va resultar emocionant i sincera i amb una pinzellada va treure’ns les parts més característiques dels nostres caràcters. D’en Roger i de n’Agustí, d’en Ferran i d’en Francesc, d’en Jaume i meva.

En acabar-la de llegir sonaven les darreres notes del saxo i l’Eduardo Grampín, després d’uns instants de silenci, agafà la paraula i entre altres coses ens confessà que ell, que havia viscut tres anys seguits a Barcelona, es sentia molt còmode cada cop que tornava a Catalunya i, a Barcelona concretament, s’hi sentia com a casa, com a Montevideo. L’Agustí, seguidament, en representació de tots sis, expressà també el nostre sincer agraïment, per l’acolliment que hem tingut aquestes tres setmanes i mitja.

Semblava un bon moment per acabar el sopar. Però la filla petita d’en Leonardo insistí en que no s’acabés la música. Aleshores, demanàrem a en Roger que acompanyés el saxó amb la guitarra i ell, que sempre dubta davant aquesta petició, no li costà gaire deixar-se convèncer.

I un i l’altre es ficaren dins l’habitació i començaren a fer un assaig. Quan sortiren, tots emmudírem i la filla d’en Leonardo, que estava pujada a cavallet sobre el seu pare amb un somriure de pam i mig a la boca, començà a seguir el ritme de la música amb les mans.

Més tard, en Daniel deixà el saxo i reclamà la guitarra i en Roger i ell es posaren a tocar-la a quatre mans. I cantaren. En català, en castellà i en anglès. I tocaren a Serrat i a Sabina. I a Lluís Llach (“Si em dius adeu”). I en Martín, en Jorge i l’Eduardo Grampín reclamant mentrestant músiques més rockeres, heavy metal amb guitarra acústica.

Es feren les 10 i les 11, les 12, la 1 i les 2, però no les 3 com diu la cançó, quan la gent començà a partir. Entre setmana i a l’hivern, la gent treballa. A Barcelona i a Montevideo. Així que ens diguérem adéu un cop més i amb n’Eduardo Grampín i en Jorge quedàrem que, quan venguin a Barcelona per la tardor, ens avisaran.

A les 3 la casa estava silenciosa i ja no s’escoltaven els sons del saxo i la guitarra, si bé encara es sentien. Xerràrem una estona més amb n’Eduardo i na Carla. I finalment ens anàrem a dormir amb el record d’un sopar que de ben segur conservarem a les nostres memòries.

Al dia següent ens esperava una bona marxa, des de Montevideo a Colonia, des de Colonia a Buenos Aires. I un munt d’anècdotes i relats que ja han estat i continuaran explicant-se aquí. No ens abandoneu encara!

El sopar català (amb estelada inclosa, no fos cosa)

El dimarts al matí de la setmana passada, com ja anava essent la rutina de cada dia, ens despertàrem a les set preparats per anar a muntar antenes a Fray Marcos.

La crònica d'aquestes activitats ja ha estat prou vegades descrita. I si alguna cosa feia diferent aquell dia era que, al vespre, teníem un "sopar català", on es degustarien especialitats de la cuina catalana tals com la botifarra, la truita de patates, d'albergínia o carabassó, així com un pa amb oli d'oliva, sense oblidar la salsa allioli que l'inestimable Pegueroles es congratulava de preparar.

Al sopar hi convidàrem a l'Eduardo i la Carla, els nostres hostes; a l'Eduardo Grampín, el Jorge i el Leonardo, els nostres companys i caps del projecte, juntament amb les seves parelles.



A les nou i mitja de la nit les botelles de vi uruguaià, tannat, estaven preparades; l'estelada, desplegada; la gent, afamegada. En total, érem tretze les persones i tot estava llest excepte una cosa altrament important si es pretén sopar: el menjar.

Que és el que es coïa mentrestant en els fogons de la casa? Sis intèrprets estudiants havien abandonat momentàniament els martells i les claus angleses per les paelles i les cassoles, i els resultats no podien ésser més descoratjadors.

Els sis cuiners aficionats en un instant que no té res a veure, a falta de fotos del sopar

El dia que arribàrem a la casa, l'Eduardo ens va mostrar les estàncies, ens va informar sobre el funcionament i la rutina de la casa i ens féu tan sols una advertència: ell mai cuinava. Com podíem imaginar que això significaria carèixer dels ingredients més fonamentals i dels estris més incòmodes?

Paelles de l'any de la catapum on tot s'hi aferrava, menys de mitja botella d'oli i altres petits inconvenients sumats ens farien difícil cuinar a gust i obtenir uns resultats prou bons.

Les truites de cop i volta es convertiren, segons descripció d'en Roger, en "truites deconstruïdes amb les quals preteníem aproximar-nos a l'essència natural de la terra", altra manera de referir-se a una amalgama d'ou i patata crua que no acabà de quallar. La tomàtiga no resultà prou bona per fregar i va tenir que passar-se pel túrmix. I l'all i oli va acabar esdevenint una maionesa amb all, a falta de morter on poder-lo fer. L'únic acceptable eren les butifarres, que de la mà del parrillador Xisco, sortiren molt bones.

A mitja preparació del menjar i preveient la catàstrofe en que es dirigia tal organització, vaig voler de cop i volta, i a traició, reivindicar la meva mallorquinitat i atribuir infructuosament el fracàs del sopar a l'organització catalana, desentenent-me sense aconseguir-ho de la meva responsabilitat de les truites (dubtós és que meresquessin tal nom).

A pesar de tot, una vegada es va estendre tot el menjar, el resultat va ésser fins i tot acceptable, amanit per un bon vi i música catalana (com no!) i remarcant la catalanitat, que no espanyolitat, de cinc dels sis membres de l'expedició i l'abstenció nacional del sisè que escriu aquestes línies.

La vetllada va ésser molt agradable i poguérem anar-nos a dormir més que satisfets. Faltà en Roger que l'amenitzés amb la guitarra i la seva veu, com féu dies abans en un altre soparet més entre família, però ni tan sols això fou necessari.

Al dia següent, quedàrem novament amb l'Eduardo Grampín i la seva companya, la Mariela, que ens acompanyaren a una pizzeria molt bona de Montevideo.

I una setmana i un dia més tard, a falta de poques hores a de partir cap a Buenos Aires, són els uruguaians els que ens prepararan un sopar. Però això serà massa per una altra història, si tenim massa, temps, ganes i connexió per contar-la.

Aquesta estelada va "amenitzar" el sopar

Telecom BCN ens avergonyeix

La matrícula per internet ha estat un desastre. La facultat de telecomunicacions de la Univeristat Politécnica de Catalunya no ha estat capaç de fer una pàgina web per matricular els seus estudiants a distància. Un servei únic, que cap altra universitat del món ni tan sols somnia. Internet és una tecnologia d'última generació encara en fase experimental i és comprensible que no sortís bé.
Per sort, finalment ens han pogut matricular per telefon els companys d'en Pep.

Infinites gràcies Ramon i Aitor.

Eiiiiii, que sóc tiet!!!!

És diu Arnau, i és un fabulós nen de 50 cm de llarg i 3 kilos 300 grams de pes. És molt bon jan i a mi se´m cau la baba. Felicitats a la meva germana i el meu cunyat Marta i Ferran....

A que és monooo? Je je je je

14 Nombre màgic?

Gairebé! Catorze són les instal·lacions que hem fet! I... finito! ja hem acabat la feina!!

Estat actual de les dues xarxes Mesh

Nosaltres mateixos no ens ho hauríem cregut si ens ho haguessin dit abans de marxar. Crec que hem funcionat de meravella com a grup, tots ens hem implicat i esforçat de valent per aconseguir-ho. No negaré que els primers dies ens va costar més i ho fèiem tot més lent, però ens hem convertit en un equip professional d'instal·ladors de wifi.

La instal·lació d'avui, la més complicada, el màstil mesura 9 metres, hi ha vents a dos alçades.

Estem orgullosos de la feina feta, tothom ha quedat molt satisfet i així ho agraeixen. Al acomiadar-nos de las tejedoras, com no podia ser d'un altra manera, ens tenien preparat un regal... unes bufandes fetes a mà molt guapas. (Hem dit que fan jerseis per marques com Ralph Laurent o DKNY? evidentment elles reben una misèria de cada jersei)

Demà i Dimecres tenim un parell d'actes a la Universitat per evaluar l'estat del projecte i presentar-lo en públic, als universitaris i partners com Ancel (telefònica uruguaya) i Microsoft.
Dijous tenim pensat creuar el Rio de la Plata cap a Buenos Aires. Us seguim informant.
D'aquí una estona ens matriculem, esperem que tot surti bé.

"La vida es sueño"

Com ja va anunciar l'Agustí, ens esperava un cap de setmana pròpiament de turisme per la capital d'Uruguay. Montevideo és una ciutat on, un cop has visitat els llocs emblemàtics, has de dedicar-te a la bona vida: passejar, menjar bé, beure i veure per veure. Precisament és al que ens vam dedicar. Després de la setmana més intensa que havíem tingut des de l'arribada, ja ens tocava gaudir una mica i fer el guiri.

El divendres, després de la jornada laboral, ens acomiadem del poble de Fray Marcos on tothom ens havia tractat molt bé i on ja no hi tornaríem més. Vam marxar cap a casa amb la idea que aquella nit es sortia, tot i que encara no sabíem molt bé a on. Segurament la millor opció seria Ciudad Vieja. En Leonardo va fer l'intent de persuadir-nos d'anar a treballar el dissabte, però ja n'estavem fins la coronilla i ho vam deixar per dilluns al matí, per fer-ho tot amb més forces. Un cop tots estàvem dutxadets (a alguns ja els tocava), i arregladets, vam sopar a casa i entre queixalada i queixalada vam rebre la trucada d'en Ricardo, un amic de l'Eduardo, per convidar-nos a sortir amb ell i unes amigues seves. Ja abans de sopar, la Carla i l'Eduardo, també ens havien convidat a un sopar que anaven a un tal Lobizon, i per acabar mentre anàvem de camí cap a Ciudad Vieja ens truca la Valeria, una noia uruguaya amb la qui ens va posar en contacte una amiga de la UPC. Tot plegat... un show! Alguns teníem sospites que algun 'plan' d'aquests ens acabaria sorprenent per una banda o altra. Nosaltres com a grans diplomàtics que som, no volíem fer un lleig a ningú, i per tant veuríem a tothom. Primer vam anar a saludar a la Carla i l'Eduardo al dit restaurant, i ens va sorprendre la homogeneïtat de totes les parelles i certes mirades que ens dirigien tots els homes, sobretot els entrats en edat. Vam tocar el dos ben aviat, per anar a buscar en Ricardo, que ens havia estat fent mil trucades per dir-nos que tenia fred, i que ens estava esperant a la puerta de la Ciudadela. Vinga doncs!! tots cap Ciudad Vieja... més trucades... aquest home o és molt impacient o va ben mamat. Va resultar la resposta (b). Vam acabar a La City, una discoteca bastant europeïtzada, on no només sonava reggeaton i on el guardarrobes costava igual que a Barcelona! Això si, com a consumició entrava una birra de 3/4 litre que estava molt bé. Una nit de festa com una altra, però que després de tant de temps és com una de les millors. Al final la Valeria la veuríem dissabte.

L'endemà vam aprofitar. Alguns van dormir fins ben entrada la tarda i altres ens vam aixecar un pèl més aviat per esmorzar, trucar i estar connectats a la xarxa de xarxes, fent horaris de classe, entre d'altres coses. Aquell vespre tocava sortir una mica també, però abans havíem de culturitzar-nos una mica i anar al teatre més emblemàtic de Montevideo, el Teatro Solís, a veure "La vida es sueño" de Calderón de la Barca. Curiosament el teatre és més barat que anar a la discoteca o que anar al cinema, costa 2,5€ l'entrada, així dóna gust. Just abans d'entrar a l'obra vam anar xino xano per la rambla fins arribar al mercado del puerto, on jo encara no hi havia estat, i és un lloc que recorda al mercat de Santa Caterina. L'actuació, personalment em va agradar, però hi sobrava la part musical al més pur estil show de la fe (bendecid al señor, bendecid al señor...), ja que estàvem tots cansats i ens vam dormir. Quan tornaven els diàlegs, tots desperts. Després vam anar a sopar i després a prendre una Grappamiel a un bar on s'escoltava música en directe. Sobre les tres del matí ens havíem de trobar amb la Valeria a la disco Almod óBAR, però alguns ja n'havíem tingut prou i vam anar a dormir. Segons les notícies de l'endemà la Valeria i les seves amigues, que estaven d'acomiadament de soltera, van resultar molt simpàtiques i la discoteca, tot i que posaven més tralla que a La City va estar molt bé.

El diumenge és el dia de les fires d'artesans de la ciutat, i la més important és la de Tristán Narvaja i rodalies. Feia un dia grisós i amenaçava en ploure, però vam planejar d'anar a la fira, dinar per algun restaurant d'allà i després anar al Cerro. Són fires d'artesania i de coses robades, on tots vam aconseguir algun record i com no, el famós mate, el recipient per prendre la yerba mate que feia una setmana que ens tornavem bojos buscant-ne. Després de fer les rondes, veure tota classe d'articles, venedors i estafadors, i un cop tothom tenia el que volia, vam trobar un restaurant que es deia Verde. Podriem potser menjar amanides i alguna cosa més saludable que tot el dia carns? Va resultar que hi havia un parell d'amanides, pizzes i pastes, i com no... carns!! S'ha de dir que va ser el millor àpat que hem fet fora de casa des que estem a l'Uruguay, i el vam pagar a gust. Sortint, descobrim que plou i que totes les parades de la fira ja no hi són.

Fira de Tristán Narvajo

És hora d'anar al Cerro, ni que sigui per dir que hi hem anat i per si amb una mica de sort tenim bones vistes de la ciutat. El Cerro, és el punt més alt de la ciutat, un petit turonet a l'oest de la ciutat, entrant cap al Río de la Plata. Feia un vent espantós, gairebé ens arranca una porta del cotxe, i vam estar una estona fent el gamerús saltant i deixant-nos portar per l'aire, però de vistes res de res, perquè entre boira i pluja en prou feines es veia el riu. Vam tornar cap a casa a descansar i a la hora de sopar vam intentar veure un parell de pel·lícules pirata que havíem comprat a la fira, però no va ser exitós. Tots a dormir que dilluns toca una altra vegada matinar per fer el nostre últim punt del projecte.

Flying free!!!

Ple

Durant aquests dies ens hem hagut d'enfrontar amb diversos problemes, tant a nivell enginyeril com constructiu: cables mal soldats, enllaços que no funcionaven, antenes que no rebien senyal, routers mal configurats... però, a part de tot això, ens hem trobat un altre enemic: les canonades de Montevideo.

I mai acabava de buidar-se...

Sí, alguns ho trobareu escatològic però... en diverses ocasions hem patit quan la tassa del vàter no s'emportava tot allò que volíem. Però al final ens hem convertit en experts estiradors de la cadena.

East Point

Després d’una setmana d’intens treball, antenitzan’t la comunitat de Totoral del Sauce va arrivar el dissabte. Estavem tots llestos per tornar a treballar i últimar certs detalls que no vem acabar el dia anterior quan vem rebre una trucada providencial: plovia i no podiem instal.lar res de res aquell dia. Un món se ‘ns va obrir davant nostre que es deia Punta de l’Este. Vem agafar els trastos, el cotxe i vem anar cap al paradís llatinoamericà.

Curiosa autopista, la gent hi fa vida allà. Al contrari de les que estem acostumats a casa nostra en aquelles la gent s’hi passeja, la creua està plenes de llocs on pots anar a pendre quelcom si hi ha gana. A punt d’arrivar en Roger va consultar alguns hotels on fer nit i, entre les preguntes normals de quin tipus d’ habitació voliem, preus, etc. Ens preguntàvem si erem maricons, si si, tal qual i amb les mateixes paraules. La cara d'en Roger mentre agafava el telèfon era espectacular. A quina mena de lloc ens dirigiem?

Arribada, una espècie de Benidorm sudamericana se’ns obria davant nostre. Fileres de cases i edificis d’hotels gegants a primera linia de costa. I jo pensava: és esperpèntic. Realment res a envejar de les conegudes ciutats turístiques de les costes catalanes i Valencianes. Tot seguit el nostre amic Agustí va tancar la porta del cotxe però es va deixar algo a dins.. Què podria ser.. Ah si!!! El dit d’en Pep!!! Ja us podeu imaginar el mal que fotia això. Sortosament, el Pep és un tio fort, curtit a base d’escalar les muntanyes gèlides de Mallorca.. . El més extrany de tot és que, en el moment crucial de la sentida en Pep quedés totalment en silenci, suposo jo que en aquest moment estava cagant-se en el Faus i demés. Vem trobar un hotel (amb aquella merda de temps que fotia no va ser difícil) i ens vem llançar a explorar tot allò.

Ara us explicaré en que consisteix el turisme d’incursió. Els materials que és necesiten són una càmera, un cotxe i 6 turistes panolis que són els unics que van a veure punta de l’este quan fa fred i plou. Consisteix en anar a cercar els punts emblemàtics del lloc visitat, parar el cotxe en sec davant d’aquests, sortir a fer-se la foto de rigor i tornar cagant llets al cotxe perque feia un fred i un vent espantosos. D’aquesta manera vem anar a parar a llocs tan folkclòrics com punta ballena, casa pueblo (ja us explicaré com és i demés) i una especies de ma gegant de pedra soterrada a la sorra que es veu que és un lloc emblemàtic (¿?). A les dues hores estàvem farts de tan de vent i fred i vem decidir trucar el nostre anfitrió Edu Santos que corria per allà visitant la familia per preguntar-li que es pot fer a Punta de l’Este sense gaires diners i amb aquell temps. La solució: anar al Conrad a celebrar els cent anys del naixement d’aquell enclau tan exclusiu i “pijo” de llatinoamèrica. El Conrad és un casino on és concentra la flor i nata de la jet set de punta de l’este. Ja us podeu imaginar que nosaltres no anàvem precisament de gala, els altres tampoc però, és clar, ells tenen molts calés i es notava. Aixa que ens van passar un video on apareixien un grup de senyores riques que explicàven les penúries de la gent rica a principis de segle amb les seves mansions gegants i les seves vacances de 4 mesos. Quina ràbia!!

Un heviata al vent..

El dia següent es va aixecar bastant millor, amb un sol esplèndid i amb el mateix fred. Vàrem decidir que no podíem abandonar la ciutat sense visitar la macro-casa o mini-poble (segons com es miri) feta per un dels artistes uruguayans més il.lustres. És laf famosa casa pueblo de Carlos Paez Vilaró. Un paio interesant que va viatjar per tot el món i va fer una casa estil planeta Nàmek de Bola de drac amb formes rodones i perforada amb finestres irregulars, molt maca. Havent fet això vem tornar a Montevideo seguint una ruta de l’interior amb vaques i pastura. Era divertit com, al travessar una llengüa de mar veies que les pastures no s’acabaven mai fins al horitzó i veies passar camionetes dels anys 30. I per fi vem poder veure les vaques uruguayes..

Ferran i els Pegueroles

Nou disc a la venda a partir del 16 de juliol.

Amb Uruguay de sol a sol

Ja fa dos dies que els nostres guies telequils, els enginyers Leonardo Vidal i Eduardo Grampín, ens han abandonat de la mà de Déu, i ens han deixat realitzar les tasques a la nostra manera de fer. De moment hem pogut fer tot el que estava previst fins al moment i d'aquí poc ja es podrà fer una prova general del funcionament de la magnífica xarxa mesh (tothom es veu amb tothom). Hem treballat de sol a sol, de 8 del matí a 7 del vespre, passant una fred a mans i cap que a més d’un li produiria si més no una lleu migranya. I com que no som cap heroi, hem d’anar previstos de gorros i guants... qui ho diria que en un mes de juliol aniríem més abrigats que un Papa Noel? Degut a la nostra falta de visió nocturna també hem de proveïr-nos de llums frontals que ens ajuden a no perdre res pel camí a la cobertura total. En aquests dies hem tingut més mares i àvies que mai, ja que les teixidores pateixen pels pobres catalans i els mimen d’allò més amb tès, cafès, pastes i pastissos! Ara bé, els nostres dinars diaris són de tupper, on no falten mai els àpats constituïts per arrebossats, patata, arròs i la conegudíssima "milanesa uruguaya".

Avui hem arribat a Totoral del Sauce a les 9 del matí, on regnava un ambient gèlid sobre tot el poble i una fina capa de gel forrava tot el terra per on passavem. Buenos dias tejedoras! Elles ja fa 4 hores que estan empeu, o si més no... així ens ho van dir, en qualsevol cas, dubto que mai hi anem a comprovar-ho. Anem passant de casa en casa com Don Pedro, i anem instal·lant antena darrera antena i cable coaxial darrera cable coaxial, les famílies ens surten a saludar i ens ofereixen tot el que tenen i més, alguns nens s’interessen pel que fem àdhuc ens ajuden en algunes tasques. Més tard ja anirem passant per comprovar les diferents cobertures que tenim a cada emplaçament i descobrirem que tot va vent en popa a tota vela. Els dies se’ns fan curts i ja comença a caure el sol per l’horitzó, és hora de plegar... o no! Va si, avui ja n’hi ha prou.

A casa la Miriam treballant fins a última hora

Al camí de tornada, tots anem encara abrigats dins del cotxe i ens comencem a notar la cara que crema, jejeje és el que té el sol i la fred. Però quan arribem a casa de l’Eduardo i la Carla segur que ens espera alguna que altra recompensa.

Ahir vam assistir en un dels boliches més famosos de Montevideo, el Baar Fun-Fun, conegut per la seva uvita, una mena de vi dolç com la garnatxa, i on ahir a la nit actuava una amiga de la Carla, la Rossana, que ens va deleïtar amb un repertori de cançons de diferents cultures, on també hi va inquivir un “pero mira como beben los peces en el rio”.També hi havia l’Ian el noi de Ojaioaaaaa amb uns quants amics de USA.

Rossana Taddei actuant al Baar Fun-Fun

Avui en canvi, al arribar ens espera un "asado" a la nostra terrassa particular amb la companyia dels nostres amfitrions, de fet ara estem a l’espera de sopar i aprofito per escriure un petit resum d’aquests últims dos dies. A veure si avui continuem informant-nos del Reiki, filosofia que segueixen els nostres amics, Edu i Carla. Més endavant dedicarem una entrada al blog especial per a ells i la seva casa, s'ho mereixen.

Des de Totoral del Sauce

Simplement 1 ratlla, per a fer-vos saber que les instal·lacions prosegueixen satisfactòriament.

Salutacions!

Impossible de soldar

Aquest matí hem arribat puntuals a les 8 del matí a la CATFRAY. Feia un fred del carajo, tant a les 8 del matí, com durant la resta del dia. Ara arribant a casa fa una hora la temperatura als termòmetres del carrer era de 2 graus i amb un vent gèlid que tallava la pell i els llavis. Per sort ara tenim una barra de manteca de cacao!

Avui hem acabat la instal·lació de l'antena de la cooperativa, incloent el màstil de 6 metres, l'antena omnidireccional, el cablejat i els filferros per tibar el màstil i fer-lo més resistent al vent. I també hem acabat d'instal·lar un cable UTP des del router fins l'ordinador que utilitzen a la cooperativa, i aleshores... Muhahahahaaa! No funcionava! Resulta que el 76% dels paquets resultaven erronis, per culpa del cable que estava fet malbé en algun punt. En fi, l'hem hagut de treure de nou.

Agustí a mi no em cal l'escala durant la instal·lació del filferro que assegura el màstil. En Francesc subjecta el filferro. En Jaume. .

Tanmateix, el major problema d'avui ha estat la soldadura dels connectors. Ahir quan ens van ensenyar com soldar-lo els de l'empresa on els vam comprar, tot semblava molt fàcil. Avui però, només ens n'hem sortit amb un parell de connectors. I com pot ser que 6 futurs enginyers de Telecom BCN (abans ETSETB) i 4 professors de la Universitat d'Uruguai no poguessin soldar uns miserables connectors i ahir per la tarda fos tan fàcil? Bé, ahir la soldadura la van fer amb un soldador industrial de 100 W, mentres que nosaltres avui en teníem un de 40 W i un altre sense etiqueta de... 35? Hem fet tot el possible per a aconseguir la nostra fita malgrat els escassos recursos dels que disposàvem, com utilitzar dos soldadors alhora per a un mateix connector (una aberració, segurament diria el Pepitu...), i tots els intents han resultat pràcticament inútils. Per sort, demà tindrem un soldador adient.

Amb un soldador gran es fon l'estany i se solden els cables. Amb un soldador petit l'estany no es fon i a més se'n riu de tu.

I bé, mentres uns no soldàvem res, altres hem prosseguit amb la instal·lació de màstils i antenes,
de manera que demà, si tot va bé, inaugurarem la xarxa RANMESH (MESH Rural Area Network).

Ara de nit està fent un fred i un vent que ens està impedint sortir de casa i descobrir la vida nocturna de Montevideo. Però demà, no hi haurà força humana ni natural que ens impedeixi anar al bar Fun Fun a gaudir de l'actuació de la Rosana.

Diumenge, el moc et penja

I vidran els capellans amb les creus a les mans.

Avui ens hem llevat tard, prou tard com per què el sol ja hagués sortit 5 hores abans. Durant unes hores hem fet el ronso i després hem fet una estona més el dropo, però finalment hem sortit després de dinar a gaudir de la ciutat i la seva vida i cultura.

En Francesc, nouvingut a la ciutat, ha pogut veure més de la meitat (11 en concret) de les 12 coses que recomana la guia d'Uruguai sobre la ciutat de Montevideo, i els demés les hem vist per segona o tercera vegada. A l'avinguda 18 de juliol hem entrat al Museo de Arte Contemporaneo de Montevideo (MACM), un acollidor segon pis en un dels edificis de l'artèria principal de la ciutat. Tenia dues petites exposicions, una retrospectiva d'un pintor uruguaià i una mini mostra d'art contemporani i jove llatinoamericà.

Bambú.

Seguint per la ciutat, ens hem trobat una teixidora de la cooperativa de Manos del Uruguay, i ens hem fotografiat amb ella per a la posteritat.

Malauradament ella no va estar ahir a la reunió, però es passarà la setmana entrant per la Cooperativa.

I seguint per la ciutat, al Teatro Solís, La vida es sueño, al mòdic preu de 80$ (30 $ = 1 €), i al Teatro Circular, Morir, de Sergi Belbel, a un preu raonable. Entroncant amb la no-troballa del Mikimoto a l'aeoroport, què millor que veure una obra d'un autor català a Montevideo? De segur que em perdia alguna cosa, així que vaig mirar de trobar en Sergi i esbrinar de què es tractava.

Quan la gana apreta, bones són totes les mostasses. A Uruguai hi ha uns quants mites que són falsos. Un d'ells, que Uruguai és un país ric. Un altre, és que la mostassa dels restaurants La Pasiva és la millor del món.

Bacanal de mostassa

I demà, a posar antenes, i a afavorir la inclusió digital de les zones rurals de l'Uruguai.

Las tejedoras

Primera matinada i en dissabte! A les 6 ens hem hagut d'aixecar per assistir a l'acte d'anunciació de l'inici de les instal·lacions. I de passada la nostra presentació a la Cooperativa. I és que las tejedoras són molt matineres i es veu que a les cinc moltes ja s'han de llevar. He intentat recordar el camí per quan hi anem sols amb la furgo (que arriba dilluns), agafem calle Sarmiento girem a l'esquerra, a la rotonda 3/4 de volta i... avera si demà m'aprenc la resta, perquè així no arribem enlloc. A destacar de la reunió la mala llet d'una tejedora que no apareixia a la llista de cases seleccionades... Una cara de mala hòstia amb unes ulleres tintades que feia por... Al final tot havia estat un malentès i s'ha calmat una mica. Ens hem acomiadat fins dilluns a les 8 en punt. Però en entrar al cotxe en Grampín (tot un personatge, amb un gust televisiu molt selecte), ens ha confessat que havia mentit ja perquè la furgo no la tindríem fins les 9 a Montevideo.

La d'abaix a la dreta és la de la mala llet

De volta a la capital vam anar a passejar per la zona vieja ("sona viejjaa" per l'Ian, un americà que viu amb nosaltres), vam veure un parell de ferias, uns mercadillos on venen de tot, el més interessant són les tasses i culleres especials per fer el ritual del mate (la gent hi està molt enganxada, és molt greu el problema de ses drogues a Uruguai).

Hem dinat molt de gust al mercado del puerto, que consisteix en un mercat gegant on totes les paradetes són iguals, tenen tamborets i preparen parriladas de carn (totes les parts de la vaca). Els Uruguayos són bastant carnívors i amb raó perqué la proporció és de 3 milions de persones i 12 milions de vaques.

Després vem tornar a la caseta i ens vem sobar un parell d'horetes, però no ens podiem oblidar d'en Francesc. Li vam enviar un SMS amb la direcció de la casa per què agafés un taxi. Però la seva contestació: "Cabrooons!! Ja és prou trist viatjar tot sol. Que algú agafi un taxi i em vingui a buscar, que sinó em robaran i violaran!" Així que l'Agustí i en Pueyo van anar-lo a buscar i els altres vàrem seguir dormint.

Després de sopar vem fer la primera incursió a la vida nocturna uruguaya. Fotia un fred infernal! A la que vem veure una mica d'ambient vem entrar a un bar, després de fer una Pilsen i una Patricia, el cambrer ens va donar entrades pel doble B. Una disco amb BMW aparcats a la porta on tothom feia cua i nosaltres vem passar directament amb en Faus al davant i les entrades a la mà. Es porta el baaaile del Koala i el del Osito, que me abraza suavecitoo.

Mostassa amb patates

Menobres de les xarxes inalàmbriques som, amics. Avui divendres hem estat a la facultat-cimentera-nuclar i hem visualitzat quines cases i connexions atacarem els primers dies. La reunió ha estat ràpida i hem tingut el matí lliure com qui diu.

Hem esmorzat al bar de la facultat d'enginyeria i... res a veure amb el Polimenú, és clar. La facultat és un edifici amb solera, que ha vist ja com molts alumnes hi han passat, i això el fa entranyable i molt menys modern que el Campus Nord. Més humà i més d'estar per casa (això per dins, doncs per fora és arquitectònicament lleig).

Vista de la platja i de Montevideo des de la Facultat

Total que la resta del matí l'hem pogut dedicar a passejar per la Rambla, el passeig marítim d'aquí Montevideo, avui però en el sentit contrari al d'ahir. La gent corrent i fent esport al sol primaveral del qual gaudim aquests estranys i calorosos dies. Just a la vora d'on som nosaltres, hi ha un camp de golf i al voltant edificis alts i moderns, de gent acomodada.

Telecos a la platja. D'esquerra a dreta: Pep, Ferran

En haver dinat l'Eduardo ens ha suggerit d'anar a Carrasco, un dels barris de Montevideo, seguint la línia costanera cap al nord. I quin barri! Ens ha acompanyat fins a l'autobús i després feia intenció de tornar-se'n cap a casa, però finalment ha decidit venir-se amb nosaltres. Como las putas pobres, que siempre dicen que sí, ha dit. És molt diferent agafar un autobús sol d'agafar un ómnibus amb algú autòcton que t'expliqui què passa al país, i l'Eduardo es mostra molt franc alhora de fer-nos saber coses que altrament no hauríem sabut.

El recorregut en bus ens ha portat doncs a Carrasco, el barri més ric de Montevideo, passant per Punta Carretas i Pocitos (el més densament poblat d'Uruguai). A mesura que ens allunyàvem del centre, cases més i més grans i luxoses, ajardinades, amb tanques i gossos, cotxes més grans i més moderns. Hi ha molts Uruguais, i un d'ells és aquest i no és el majoritari.

Bienvenido a Montevideo, resa el cartell a l'entrada de la ciutat.

Tornant ens hem aturat a la Pasiva, una franquícia de frankfurtisteries que es troben arreu de la ciutat. Hom venia recomanat de tastar-hi allar els chivitos, un complet plat combinat amb carn, que s'acompanya de la mostassa especial del restaurant. I en Pegue... ai en Pegue, tenia gana i no ha pogut resisitir la temptació ni dels chivitos ni de la mostassa, aixi que ha acabat sucant en patates aquell líquid que més que mostassa era ambrosia.

I de nit? De nit a dormir, perquè demà a les 8 del matí estarem a Totoral del Sauce, on coneixerem les teixidores destinatàries del projecte.

Salut!

Ara sí a Montevideo

Vinga doncs, avui dia 5 de juliol sí hem volat fins a Montevideo. Al diari de l'avió, es llegia la polèmica sobre la legalització de l'abortament i el centenari del balneari de Punta del Este.

Hem arribat a la casa on ens allotgem, al carrer Patria 712 i allà ens esperava l'Eduardo. Sembla que lloga la casa en mode Bed&Breakfast principalmen a estudiants (majoritàriament nordamericans) d'espanyol que venen a aprendre l'idioma a un lloc més barat que Espanya i més segur que Bogotà. Per fora la casa és senzilla, però per dins està molt ben decorada.

La casa, a l'estiu, amb el mirador a dalt del terrat

A la casa hi viu també la Carla, una amiga de l'Eduardo, i l'Ian, que és l'únic hoste de la casa (a part de nosaltres) i ha vingut d'Ohio. Ens hem dividit en dues habitacions de tres persones: Ferran, Jaume i Pep en una, Agustí i Roger en l'altre i amb el Francesc quan arribi.

La sala del pis de baix. Aquí hi ha l'ordinador, epicentre de telecomunicacions.

Al pis de baix hi ha les habitacions, la cuina, una sala i el bany, on mai s'hi està sol. Al pis de dalt el menjador, el microones i la terrassa. Des del terrat estant es veu la Universitat, una massa de ciment rectilínia, a l'esquerra; davant l'aigua del riu/mar (segons el color) i a la dreta la ciutat.

El passadís. Bidireccional full-duplex.

La cuina que no utilitzem.

La sala d'espera del lavabo i ...


el lavabo.


L'escala de pujada i de baixada.


Aquí dalt hi sopem.


Part de la terrassa.

Cap a quarts de quatre hem conegut l'Eduardo Grampín, el cap del projecte amb el qual cooperem, i el Jorge, un altre professor de la Universitat. Ens han vingut a buscar a casa i hem anat fins al seu despatx a la Universitat. La universitat per fora és... bé, com la foto. Hom diria que la van fer durant els anys 70 o 80, i es nota el pas d'alguna generació d'enginyers. Hi ha una cosa diferent aquí, i és que la universitat pública aquí és gratuïta per a tothom, amb tot el que implica de bo i de dolent.

A la universitat, després de conèixer al Leonardo, la persona amb qui hem contactat durant els anteriors mesos fins arribar aquí, i la Raquel, profesora també, ens han presentat formalment el projecte de xarxes en àrees rurals (RAN) en el que participem. Partint d'un projecte d'investigació subvencionat per Microsoft Research, han desenvolupat una xarxa wifi que doni cobertura a una zona rural i nosaltres serem els encarregats d'implantar-la. La planificació i el disseny ja estan finalitzats, així que nosaltres en sí només muntem antenes, endollem antenes, instal·lem routers, marxem.

Cap a les 7 de la tarda hem sortit a passejar una estona, a veure què hi ha per la ciutat així a primer cop d'ull. Hem recorregut la Rambla (el passeig marítim) fins l'alçada de la plaça de la Independència, tornant per l'interior de la ciutat a través de 18 de Juliol i altres carrers que ja he oblidat. Pel camí hem vist les botigues, al Pep li han sobtat els llibreters de vell per la quantitat que n'hi ha, però el que més ens ha sobtat és la proliferació d'esglésies i locals evangelistes que hi ha arreu: La Casa de Cristo Evangélico, El Show de la Fe, la Salvación y curación de todos los males.com , etc. Interessant, interessant.

En arribar la nit, quan ja feia estona que érem a casa hem sopat i hem anat a dormir. Bona nit. Demà, coneixerem les teixidores.

Un altre que li toca marxar!

Holabondiaquetal?

Us parla el senyor desterrat del grup d'exploradors. Si, en Francesc. Jo encara estic fent unes horetes de treball per poder arribar més experimentat al projecte de CATFRAY Cooperativa :)

Ja falta poc perquè marxi i encara no he rebut senyals de vida dels demés, podria ser que estiguin penjat a Saõ Paulo en un hotel de 5 estrelles degut al retard d'un vol. En fi, no ho sabem i ens mantenim a l'espera del possibles successos. Meanwhile... una mica de cultura.




A la desembocadura del Río de la Plata es troba la ciutat en qüestió, la ciutat on estarem visquent més de 3 setmanes i ens anirem desplaçant als diferents punts d'acció. El seu nom li va ésser otorgat per la incursió de Hernando Magallanes el 1520, on van poder contemplar un turó que van denominar Monte Vidi.

Fins aquí aquest primer assaig de cronologia, podem fer-ho millor, però no us prometem res... ens veiem a Uruguay