"La vida es sueño"

Com ja va anunciar l'Agustí, ens esperava un cap de setmana pròpiament de turisme per la capital d'Uruguay. Montevideo és una ciutat on, un cop has visitat els llocs emblemàtics, has de dedicar-te a la bona vida: passejar, menjar bé, beure i veure per veure. Precisament és al que ens vam dedicar. Després de la setmana més intensa que havíem tingut des de l'arribada, ja ens tocava gaudir una mica i fer el guiri.

El divendres, després de la jornada laboral, ens acomiadem del poble de Fray Marcos on tothom ens havia tractat molt bé i on ja no hi tornaríem més. Vam marxar cap a casa amb la idea que aquella nit es sortia, tot i que encara no sabíem molt bé a on. Segurament la millor opció seria Ciudad Vieja. En Leonardo va fer l'intent de persuadir-nos d'anar a treballar el dissabte, però ja n'estavem fins la coronilla i ho vam deixar per dilluns al matí, per fer-ho tot amb més forces. Un cop tots estàvem dutxadets (a alguns ja els tocava), i arregladets, vam sopar a casa i entre queixalada i queixalada vam rebre la trucada d'en Ricardo, un amic de l'Eduardo, per convidar-nos a sortir amb ell i unes amigues seves. Ja abans de sopar, la Carla i l'Eduardo, també ens havien convidat a un sopar que anaven a un tal Lobizon, i per acabar mentre anàvem de camí cap a Ciudad Vieja ens truca la Valeria, una noia uruguaya amb la qui ens va posar en contacte una amiga de la UPC. Tot plegat... un show! Alguns teníem sospites que algun 'plan' d'aquests ens acabaria sorprenent per una banda o altra. Nosaltres com a grans diplomàtics que som, no volíem fer un lleig a ningú, i per tant veuríem a tothom. Primer vam anar a saludar a la Carla i l'Eduardo al dit restaurant, i ens va sorprendre la homogeneïtat de totes les parelles i certes mirades que ens dirigien tots els homes, sobretot els entrats en edat. Vam tocar el dos ben aviat, per anar a buscar en Ricardo, que ens havia estat fent mil trucades per dir-nos que tenia fred, i que ens estava esperant a la puerta de la Ciudadela. Vinga doncs!! tots cap Ciudad Vieja... més trucades... aquest home o és molt impacient o va ben mamat. Va resultar la resposta (b). Vam acabar a La City, una discoteca bastant europeïtzada, on no només sonava reggeaton i on el guardarrobes costava igual que a Barcelona! Això si, com a consumició entrava una birra de 3/4 litre que estava molt bé. Una nit de festa com una altra, però que després de tant de temps és com una de les millors. Al final la Valeria la veuríem dissabte.

L'endemà vam aprofitar. Alguns van dormir fins ben entrada la tarda i altres ens vam aixecar un pèl més aviat per esmorzar, trucar i estar connectats a la xarxa de xarxes, fent horaris de classe, entre d'altres coses. Aquell vespre tocava sortir una mica també, però abans havíem de culturitzar-nos una mica i anar al teatre més emblemàtic de Montevideo, el Teatro Solís, a veure "La vida es sueño" de Calderón de la Barca. Curiosament el teatre és més barat que anar a la discoteca o que anar al cinema, costa 2,5€ l'entrada, així dóna gust. Just abans d'entrar a l'obra vam anar xino xano per la rambla fins arribar al mercado del puerto, on jo encara no hi havia estat, i és un lloc que recorda al mercat de Santa Caterina. L'actuació, personalment em va agradar, però hi sobrava la part musical al més pur estil show de la fe (bendecid al señor, bendecid al señor...), ja que estàvem tots cansats i ens vam dormir. Quan tornaven els diàlegs, tots desperts. Després vam anar a sopar i després a prendre una Grappamiel a un bar on s'escoltava música en directe. Sobre les tres del matí ens havíem de trobar amb la Valeria a la disco Almod óBAR, però alguns ja n'havíem tingut prou i vam anar a dormir. Segons les notícies de l'endemà la Valeria i les seves amigues, que estaven d'acomiadament de soltera, van resultar molt simpàtiques i la discoteca, tot i que posaven més tralla que a La City va estar molt bé.

El diumenge és el dia de les fires d'artesans de la ciutat, i la més important és la de Tristán Narvaja i rodalies. Feia un dia grisós i amenaçava en ploure, però vam planejar d'anar a la fira, dinar per algun restaurant d'allà i després anar al Cerro. Són fires d'artesania i de coses robades, on tots vam aconseguir algun record i com no, el famós mate, el recipient per prendre la yerba mate que feia una setmana que ens tornavem bojos buscant-ne. Després de fer les rondes, veure tota classe d'articles, venedors i estafadors, i un cop tothom tenia el que volia, vam trobar un restaurant que es deia Verde. Podriem potser menjar amanides i alguna cosa més saludable que tot el dia carns? Va resultar que hi havia un parell d'amanides, pizzes i pastes, i com no... carns!! S'ha de dir que va ser el millor àpat que hem fet fora de casa des que estem a l'Uruguay, i el vam pagar a gust. Sortint, descobrim que plou i que totes les parades de la fira ja no hi són.

Fira de Tristán Narvajo

És hora d'anar al Cerro, ni que sigui per dir que hi hem anat i per si amb una mica de sort tenim bones vistes de la ciutat. El Cerro, és el punt més alt de la ciutat, un petit turonet a l'oest de la ciutat, entrant cap al Río de la Plata. Feia un vent espantós, gairebé ens arranca una porta del cotxe, i vam estar una estona fent el gamerús saltant i deixant-nos portar per l'aire, però de vistes res de res, perquè entre boira i pluja en prou feines es veia el riu. Vam tornar cap a casa a descansar i a la hora de sopar vam intentar veure un parell de pel·lícules pirata que havíem comprat a la fira, però no va ser exitós. Tots a dormir que dilluns toca una altra vegada matinar per fer el nostre últim punt del projecte.

Flying free!!!