Diumenge, el moc et penja

I vidran els capellans amb les creus a les mans.

Avui ens hem llevat tard, prou tard com per què el sol ja hagués sortit 5 hores abans. Durant unes hores hem fet el ronso i després hem fet una estona més el dropo, però finalment hem sortit després de dinar a gaudir de la ciutat i la seva vida i cultura.

En Francesc, nouvingut a la ciutat, ha pogut veure més de la meitat (11 en concret) de les 12 coses que recomana la guia d'Uruguai sobre la ciutat de Montevideo, i els demés les hem vist per segona o tercera vegada. A l'avinguda 18 de juliol hem entrat al Museo de Arte Contemporaneo de Montevideo (MACM), un acollidor segon pis en un dels edificis de l'artèria principal de la ciutat. Tenia dues petites exposicions, una retrospectiva d'un pintor uruguaià i una mini mostra d'art contemporani i jove llatinoamericà.

Bambú.

Seguint per la ciutat, ens hem trobat una teixidora de la cooperativa de Manos del Uruguay, i ens hem fotografiat amb ella per a la posteritat.

Malauradament ella no va estar ahir a la reunió, però es passarà la setmana entrant per la Cooperativa.

I seguint per la ciutat, al Teatro Solís, La vida es sueño, al mòdic preu de 80$ (30 $ = 1 €), i al Teatro Circular, Morir, de Sergi Belbel, a un preu raonable. Entroncant amb la no-troballa del Mikimoto a l'aeoroport, què millor que veure una obra d'un autor català a Montevideo? De segur que em perdia alguna cosa, així que vaig mirar de trobar en Sergi i esbrinar de què es tractava.

Quan la gana apreta, bones són totes les mostasses. A Uruguai hi ha uns quants mites que són falsos. Un d'ells, que Uruguai és un país ric. Un altre, és que la mostassa dels restaurants La Pasiva és la millor del món.

Bacanal de mostassa

I demà, a posar antenes, i a afavorir la inclusió digital de les zones rurals de l'Uruguai.