El sopar català (amb estelada inclosa, no fos cosa)

El dimarts al matí de la setmana passada, com ja anava essent la rutina de cada dia, ens despertàrem a les set preparats per anar a muntar antenes a Fray Marcos.

La crònica d'aquestes activitats ja ha estat prou vegades descrita. I si alguna cosa feia diferent aquell dia era que, al vespre, teníem un "sopar català", on es degustarien especialitats de la cuina catalana tals com la botifarra, la truita de patates, d'albergínia o carabassó, així com un pa amb oli d'oliva, sense oblidar la salsa allioli que l'inestimable Pegueroles es congratulava de preparar.

Al sopar hi convidàrem a l'Eduardo i la Carla, els nostres hostes; a l'Eduardo Grampín, el Jorge i el Leonardo, els nostres companys i caps del projecte, juntament amb les seves parelles.



A les nou i mitja de la nit les botelles de vi uruguaià, tannat, estaven preparades; l'estelada, desplegada; la gent, afamegada. En total, érem tretze les persones i tot estava llest excepte una cosa altrament important si es pretén sopar: el menjar.

Que és el que es coïa mentrestant en els fogons de la casa? Sis intèrprets estudiants havien abandonat momentàniament els martells i les claus angleses per les paelles i les cassoles, i els resultats no podien ésser més descoratjadors.

Els sis cuiners aficionats en un instant que no té res a veure, a falta de fotos del sopar

El dia que arribàrem a la casa, l'Eduardo ens va mostrar les estàncies, ens va informar sobre el funcionament i la rutina de la casa i ens féu tan sols una advertència: ell mai cuinava. Com podíem imaginar que això significaria carèixer dels ingredients més fonamentals i dels estris més incòmodes?

Paelles de l'any de la catapum on tot s'hi aferrava, menys de mitja botella d'oli i altres petits inconvenients sumats ens farien difícil cuinar a gust i obtenir uns resultats prou bons.

Les truites de cop i volta es convertiren, segons descripció d'en Roger, en "truites deconstruïdes amb les quals preteníem aproximar-nos a l'essència natural de la terra", altra manera de referir-se a una amalgama d'ou i patata crua que no acabà de quallar. La tomàtiga no resultà prou bona per fregar i va tenir que passar-se pel túrmix. I l'all i oli va acabar esdevenint una maionesa amb all, a falta de morter on poder-lo fer. L'únic acceptable eren les butifarres, que de la mà del parrillador Xisco, sortiren molt bones.

A mitja preparació del menjar i preveient la catàstrofe en que es dirigia tal organització, vaig voler de cop i volta, i a traició, reivindicar la meva mallorquinitat i atribuir infructuosament el fracàs del sopar a l'organització catalana, desentenent-me sense aconseguir-ho de la meva responsabilitat de les truites (dubtós és que meresquessin tal nom).

A pesar de tot, una vegada es va estendre tot el menjar, el resultat va ésser fins i tot acceptable, amanit per un bon vi i música catalana (com no!) i remarcant la catalanitat, que no espanyolitat, de cinc dels sis membres de l'expedició i l'abstenció nacional del sisè que escriu aquestes línies.

La vetllada va ésser molt agradable i poguérem anar-nos a dormir més que satisfets. Faltà en Roger que l'amenitzés amb la guitarra i la seva veu, com féu dies abans en un altre soparet més entre família, però ni tan sols això fou necessari.

Al dia següent, quedàrem novament amb l'Eduardo Grampín i la seva companya, la Mariela, que ens acompanyaren a una pizzeria molt bona de Montevideo.

I una setmana i un dia més tard, a falta de poques hores a de partir cap a Buenos Aires, són els uruguaians els que ens prepararan un sopar. Però això serà massa per una altra història, si tenim massa, temps, ganes i connexió per contar-la.

Aquesta estelada va "amenitzar" el sopar