Darrer sopar a Montevideo

Es queixen els meus companys de la meva lentitud al publicar noves entrades. Ha acabat el viatge i em quedava pendent, encara ara, fer la crònica del darrer sopar a Uruguay. I és que, a Mallorca, ens agrada prendre’ns les coses amb més calma i xinoxano. I les hores són menys concretes que les catalanes. I les paraules, més difoses. I el sentit de les coses, menys evident.

I encara que ja tenia escrita la crònica al meu quadern, em faltava passar-la a l’ordinador. Vet aquí aquell vespre.

El darrer vespre que passàrem a Montevideo va tenir-hi lloc, a casa de n’Eduardo, un sopar típicament uruguaià. Era el nostre comiat i la gent del projecte havia decidit celebrar la nostra marxa amb una parrillada ben típica.

Entre les 8 i les 9 del vespre començà a venir tothom.

En Leonardo, acompanyat de la seva dona i la seva filla de cinc anys; en Jorge i n’Eduardo Grampin, de les seves parelles; en Martín, d’una botella de whisky que, segons la tradició, s’ha de beure mentre es cuina i es fa la carn. I també vingueren alguns amics de n’Eduardo i na Carla, com en Ricardo o la Oritz. I més tard, quan tots ja havíem sopat, va comparèixer en Daniel, un darrer amic de n’Eduardo, veí seu, acompanyat d’un saxo amb el que mos va acabar d’amenitzar la vesprada.

La saleta estava plena de gent. El formatge fos, mullat amb trossets de pa, volava dels plats per anar directes als nostres estómacs. La carn, mmm..., aquella carn uruguaia melosa tant bon punt sortia de la parrilla com seguia el mateix camí que el formatge. I aquella safata amb carn poc feta, poquíssim feta, volta i volta, especial pel paladar dels catalans, va ser de lo milloret que havíem tastat aquelles tres setmanes i mitja.

Les copes de vi sempre plenes. Els tassons, de whisky, coca cola o aigua. I les converses anaven destil·lant el bon humor de tots plegats i la satisfacció d’haver completat i superat amb molt d’èxit les expectatives que ens havíem fet.

Descobrírem la faceta oculta d’en Jorge, que ha estat protagonista d’un parell de pel·lícules, una de les quals és una coproducció catalanouruguaia on intervingué TV3 (el veurem un dia xerrant català a la cadena autonòmica?). I parlàrem de mil i un temes diferents, tècnics i no tècnics, sobre xarxes mesh i dream theater, sobre la carn i el pa amb oli i tomàtiga.

El moment culminant del sopar arribà quan na Carla demanà un moment de silenci. Volia llegir-nos una carta. I ella, que sempre és així d’oberta i extravertida, es va empegueir lleugerament. En Daniel, des de dins de l’habitació del costat, començà a tocar el saxo. I llavors fou quan na Carla començà a llegir.

La carta va resultar emocionant i sincera i amb una pinzellada va treure’ns les parts més característiques dels nostres caràcters. D’en Roger i de n’Agustí, d’en Ferran i d’en Francesc, d’en Jaume i meva.

En acabar-la de llegir sonaven les darreres notes del saxo i l’Eduardo Grampín, després d’uns instants de silenci, agafà la paraula i entre altres coses ens confessà que ell, que havia viscut tres anys seguits a Barcelona, es sentia molt còmode cada cop que tornava a Catalunya i, a Barcelona concretament, s’hi sentia com a casa, com a Montevideo. L’Agustí, seguidament, en representació de tots sis, expressà també el nostre sincer agraïment, per l’acolliment que hem tingut aquestes tres setmanes i mitja.

Semblava un bon moment per acabar el sopar. Però la filla petita d’en Leonardo insistí en que no s’acabés la música. Aleshores, demanàrem a en Roger que acompanyés el saxó amb la guitarra i ell, que sempre dubta davant aquesta petició, no li costà gaire deixar-se convèncer.

I un i l’altre es ficaren dins l’habitació i començaren a fer un assaig. Quan sortiren, tots emmudírem i la filla d’en Leonardo, que estava pujada a cavallet sobre el seu pare amb un somriure de pam i mig a la boca, començà a seguir el ritme de la música amb les mans.

Més tard, en Daniel deixà el saxo i reclamà la guitarra i en Roger i ell es posaren a tocar-la a quatre mans. I cantaren. En català, en castellà i en anglès. I tocaren a Serrat i a Sabina. I a Lluís Llach (“Si em dius adeu”). I en Martín, en Jorge i l’Eduardo Grampín reclamant mentrestant músiques més rockeres, heavy metal amb guitarra acústica.

Es feren les 10 i les 11, les 12, la 1 i les 2, però no les 3 com diu la cançó, quan la gent començà a partir. Entre setmana i a l’hivern, la gent treballa. A Barcelona i a Montevideo. Així que ens diguérem adéu un cop més i amb n’Eduardo Grampín i en Jorge quedàrem que, quan venguin a Barcelona per la tardor, ens avisaran.

A les 3 la casa estava silenciosa i ja no s’escoltaven els sons del saxo i la guitarra, si bé encara es sentien. Xerràrem una estona més amb n’Eduardo i na Carla. I finalment ens anàrem a dormir amb el record d’un sopar que de ben segur conservarem a les nostres memòries.

Al dia següent ens esperava una bona marxa, des de Montevideo a Colonia, des de Colonia a Buenos Aires. I un munt d’anècdotes i relats que ja han estat i continuaran explicant-se aquí. No ens abandoneu encara!