De com vam marxar de l'Argentina, això us ho explicarà algu altre

Vam arribar ben aviat pel dematí a l'aeroport de São Paulo (al del recent accident d'avió -el de vols domèstics- no, sinó a l'altre -el de vols internacionals- ). Després de passar els habituals controls duaners i d'immigració, vam fer un esforç gran i vam decidir què havíem d'endur-nos pel Brasil i què havíem de deixar als armariets amb l'esperança de recuperar-ho aviat.
Amb gran determinació vam agafar un parell de taxis des de l'aeroport fins a la terminal d'autobusos de Tieté, i allà, 5 minuts després d'arribar-hi, vam tenir la sort d'agafar un autocar que ens portaria a Paraty.

Mapa, un.

El camí va ser llarg, de prop de 5 hores (incloent dues parades, per a dinar i descansar una estona), però d'una banda estava amenitzat pel paisatge brasiler que desconeixiem, de verdes muntanyes altes però suaus i arrodonides, i de l'altra per les pel·lícules Cars i xyzt, una superpel·lícula de superproducció brasilera ambientada a l'oest (nord americà?). Ah, i també va estar amenitzat per la son, perquè aquella nit no havíem dormit.

D'una manera o altra finalment vam arribar a Paraty, i com que (pares i mares) som uns viatgers assenyats i responsables i teníem reserva feta a un hostal, ens vam dirigir al nostre allotjament. Immediatament després vam sortir a veure el poble amb l'última llum del crepuscle. Paraty té un casc antic de cases baixes molt ben cuidades, pintades de blanc o colors clars, amb carrers peatonals empedrats. Tota la zona és força turística i per tant rica, de manera que els locals viuen prou bé, i la delinqüència (pares i mares) no és la de les faveles de Rio. Com som persones integrades en els ecosistemes on anem, vam sopar en un bar freqüentat per locals i no en cap dels luxosos (i cars) restaurants per a turistes. Per cert, està clar que la turisticitat d'un poble és directament proporcional a la quantitat d'anuncis i cartells de Visa i/o MasterCard que hi ha, i a Paraty n'hi havia a dojo.

La família a Paraty.

A l'endemà ens vam despertar diverses vegades entre les set i dos quarts de nou però no va ser fins aleshores que ens vam llevar. Vam dubtar entre quedar-nos a Paraty una mica més (fossin unes hores o un dia) o marxar amb l'autobús de les 11 cap a Anghra dos Rei, i la majoria va votar marxar. Democràticament doncs, vam agafar les motxilles i vam anar a l'estació d'autobús. Nota mental: als autobusos a Brasil s'hi puja per darrere, es paga, i es baixa pel davant. L'autobús no era altra cosa que un luxós... L'autobús no era altra cosa que una mitjanament vella i considerablement atrotinada caixa amb rodes que al cap de mitja hora de rally per carreteres abonyegades va començar a escopir oli del motor. Així que al cap de mitja hora de trajecte estàvem fora de l'autobús, al marge de la carretera esperant que arribés el següent (que sortia de Paraty a les 11:30) per a pujar-nos-hi. Mentrestant l'Agustí, que és una persona sociable, va establir comunicació amb dues joves pubilles viatgeres argentines que feien el mateix trajecte que nosaltres, la Júlia i la Sol.

Els telecos desesperats, un autòcton indiferent, l'autobús espatllat i les pubilles argentines a l'ombra.

Idò, vam arribar a Anghra dos Reis amb el següent bus, i al port vam embarcar-nos en un vaixell que ens portava en dues hores a Ilha Grande. La Sol i la Júlia, van voler acompanyar als sis fermosos telecos, cinc catalans i un mallorquí d'altures, car la seva saviesa i els seus coneixements sobre la transformada inversa de Fourier les va entusiasmar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor... o F{ cos (2*pi*fo*t) } = (1/2) * ( d(f - fo ) + d(f + fo ) )

Arribats a l'illa, ens van oferir diverses opcions d'allotjament, i vam enviar al nostre emissari escalador Pep a conèixer diverses habitacions en diversos llocs. Finalment, vam optar per una casa a les afores del poble d'Abraão, que estava a tocar del bosc i a pocs metres d'un rierol amb una petita cascada. L'amo de la casa, en Wellington, devot de Bob Marley, havia anomenat als seus dos gossos Kingston i Jamaica.

FerrandthePegueroles a Abraão beach.

Després de comprar el dinar d'avui, sense adonar-nos-en, ens vam posar a sopar a les vuit del vespre (més europeus que mai!). A veure, estàvem afamats perquè no havíem dinat altra cosa que un plàtan, 3,4 galetes i una llauna de beguda d'origen no animal... potser era raonable sopar aviat. A més, el sol cau abans en aquesta part del Brasil que a l'Argentina, d'on veníem, per ser més oriental. En acabar de sopar la Sol i la Júlia (que alguns creien que no veuríem mai més) ens van trobar i després d'explicar-los què és Catalunya, el catalanisme i la catalanitat, vam prendre unes caipirinhes. Si bé les caipirinhes no són tan exquisides com la ratafia o un bon cremat, en vam prendre algunes per tal d'integrar-nos social, cultural i gastronòmicament en l'ambient nocturn de Abraão.

Tari tari tari o... gràcies per la foto!

Avui hem fet una caminada, que pensàvem que era d'una hora i quaranta minuts però finalment s'ha convertit en una estona més, fins la platja de Lopes Mendes, la millor platja de l'illa així com una de les dues millors del Brasil i de les cinc millors del món, segons diuen les guies i les estadístiques de worldbeaches.com. Un camí estret però ben definit atravessava els boscos de l'illa, arribant a diverses platges, pujant i baixant muntanyes, oferint espectaculars vistes de platges, illes properes i el poble d'Abraão.

Mapa a escala 1:? d'Ilha Grande, de precisió zero i utilitat 0,001.

A mig camí les pubilles argentines, que a més eren atlètiques excursionistes però que no havien estat a l'hora acordada al lloc acordat aquest matí, ens han atrapat i hem fet la resta de camí junts. La platja era pràcticament deserta en arribar, i l'aigua neta, encara que freda, convidava a banyar-s'hi.

La platja de Lopes Mendes. El píxel negre al mig de l'aigua es correspon amb dos de nosaltres banyant-nos.

Tots (pares i mares) ens hem posat protecció solar i ningú s'ha cremat. A més, bona part del dia el cel ha estat ennovulat i el sol ha anat apareixent a estones. Com a bons prohoms catalans i mallorquí que som, cortesos, galants, que sabem de ciència, arts i lluita amb espasa, hem passat el dia amb les nobles, cultes, intel·ligents i joioses argentines de bellesa exhuberant, fins que elles han emprès el camí de retorn cap a la civilització amb destí Rio de Janeiro. Aleshores nosaltres ens hem posat a dinar sense pressa, i en un determinat moment hem pogut observar com la platja anava quedant buida. Com que de confiança en nosaltres mateixos mai ens n'ha faltat, encara hem estat una estona més per la platja fins que hem emprès el camí de retorn a Abraão. Òbviament hem acabat de fer-lo quan ja feia una estona que era de nit. Gràcies ETSETB.

Caminant de nit.

Per a demà tenim planejada una excursió més llarga que la d'avui, creuant tota Ilha Grande, fins arribar a una reserva natural que hi ha just a l'altra punta. Allà passarem la nit sota la llum de les estrelles i la lluna (pares i mares, dins una tenda de campanya en un càmping), i a l'endemà tornarem al continent i anirem cap a Rio de Janeiro.