East Point

Després d’una setmana d’intens treball, antenitzan’t la comunitat de Totoral del Sauce va arrivar el dissabte. Estavem tots llestos per tornar a treballar i últimar certs detalls que no vem acabar el dia anterior quan vem rebre una trucada providencial: plovia i no podiem instal.lar res de res aquell dia. Un món se ‘ns va obrir davant nostre que es deia Punta de l’Este. Vem agafar els trastos, el cotxe i vem anar cap al paradís llatinoamericà.

Curiosa autopista, la gent hi fa vida allà. Al contrari de les que estem acostumats a casa nostra en aquelles la gent s’hi passeja, la creua està plenes de llocs on pots anar a pendre quelcom si hi ha gana. A punt d’arrivar en Roger va consultar alguns hotels on fer nit i, entre les preguntes normals de quin tipus d’ habitació voliem, preus, etc. Ens preguntàvem si erem maricons, si si, tal qual i amb les mateixes paraules. La cara d'en Roger mentre agafava el telèfon era espectacular. A quina mena de lloc ens dirigiem?

Arribada, una espècie de Benidorm sudamericana se’ns obria davant nostre. Fileres de cases i edificis d’hotels gegants a primera linia de costa. I jo pensava: és esperpèntic. Realment res a envejar de les conegudes ciutats turístiques de les costes catalanes i Valencianes. Tot seguit el nostre amic Agustí va tancar la porta del cotxe però es va deixar algo a dins.. Què podria ser.. Ah si!!! El dit d’en Pep!!! Ja us podeu imaginar el mal que fotia això. Sortosament, el Pep és un tio fort, curtit a base d’escalar les muntanyes gèlides de Mallorca.. . El més extrany de tot és que, en el moment crucial de la sentida en Pep quedés totalment en silenci, suposo jo que en aquest moment estava cagant-se en el Faus i demés. Vem trobar un hotel (amb aquella merda de temps que fotia no va ser difícil) i ens vem llançar a explorar tot allò.

Ara us explicaré en que consisteix el turisme d’incursió. Els materials que és necesiten són una càmera, un cotxe i 6 turistes panolis que són els unics que van a veure punta de l’este quan fa fred i plou. Consisteix en anar a cercar els punts emblemàtics del lloc visitat, parar el cotxe en sec davant d’aquests, sortir a fer-se la foto de rigor i tornar cagant llets al cotxe perque feia un fred i un vent espantosos. D’aquesta manera vem anar a parar a llocs tan folkclòrics com punta ballena, casa pueblo (ja us explicaré com és i demés) i una especies de ma gegant de pedra soterrada a la sorra que es veu que és un lloc emblemàtic (¿?). A les dues hores estàvem farts de tan de vent i fred i vem decidir trucar el nostre anfitrió Edu Santos que corria per allà visitant la familia per preguntar-li que es pot fer a Punta de l’Este sense gaires diners i amb aquell temps. La solució: anar al Conrad a celebrar els cent anys del naixement d’aquell enclau tan exclusiu i “pijo” de llatinoamèrica. El Conrad és un casino on és concentra la flor i nata de la jet set de punta de l’este. Ja us podeu imaginar que nosaltres no anàvem precisament de gala, els altres tampoc però, és clar, ells tenen molts calés i es notava. Aixa que ens van passar un video on apareixien un grup de senyores riques que explicàven les penúries de la gent rica a principis de segle amb les seves mansions gegants i les seves vacances de 4 mesos. Quina ràbia!!

Un heviata al vent..

El dia següent es va aixecar bastant millor, amb un sol esplèndid i amb el mateix fred. Vàrem decidir que no podíem abandonar la ciutat sense visitar la macro-casa o mini-poble (segons com es miri) feta per un dels artistes uruguayans més il.lustres. És laf famosa casa pueblo de Carlos Paez Vilaró. Un paio interesant que va viatjar per tot el món i va fer una casa estil planeta Nàmek de Bola de drac amb formes rodones i perforada amb finestres irregulars, molt maca. Havent fet això vem tornar a Montevideo seguint una ruta de l’interior amb vaques i pastura. Era divertit com, al travessar una llengüa de mar veies que les pastures no s’acabaven mai fins al horitzó i veies passar camionetes dels anys 30. I per fi vem poder veure les vaques uruguayes..